En aquests dies de campanya en què els partits viuen el seu moment periòdic de fama, ens trobem en canvi amb la paradoxa de l’eclosió de les noves formes de la política. Serà que assistim a la transició entre els dos sistemes, però el cert és que costa recordar una campanya electoral amb un protagonisme tan gran, i decisiu, de moviments socials constituïts al marge, totalment o parcialment, de la feina dels partits convencionals.

Estarem d’acord que gran part de la responsabilitat que d’aquí una setmana hi hagi eleccions és de l’Assemblea Nacional Catalana: no podem afirmar que es tracti d’un grup separat dels partits, entre altres coses perquè alguns dels seus principals dirigents provenen de la feina partidària, però l’assemblea per ella mateixa funciona de manera diferent a un partit: no té estructures rígides, no està jerarquitzada, és ideològicament més transversal, i utilitza formes d’actuació diferents.

Una cosa similar podem dir de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, l’altre gran grup protagonista de les eleccions 2012. Encara més allunyat dels partits, ha utilitzat l’acció al carrer per alterar l’agenda electoral introduint un tema que, per sorprenent que pugui semblar, no estava a la primera plana de la majoria de programes de les candidatures. La PAH –i la duríssima realitat que ha contribuït a revelar- pot aconseguir fer possibles coses que els partits qualificaven d’inamovibles.

Es tracta d’un fenomen a l’alça, que pot trencar amb la barrera creixent entre polítics i ciutadania. Un fenomen que ens parla de polítics que no fan de la política una professió sinó una dedicació temporal, organitzacions participatives i poques sessions de treball secretes ni reunions per decidir l’ordre d’una candidatura tancada. A canvi, aquests grups se centren, per definició, en un sol àmbit de lluita. No tenen un programa polític global. Perquè es pugui fer el salt últim i les organitzacions socials noves esdevinguin les directores de l’activitat política, caldrà trobar formes de coordinació –el 15M no ha arribat a ser-ho, de moment-, que no tornin a caure en la burocràcia d’apparatchiks que es tracta de superar. Això no exclou els polítics actuals, però hauran d’alliberar-se de moltes rutines adquirides.