La situació de la pandèmia a l'Estat continua sent dramàtica. Espanya ja lidera el rànquing europeu de casos confirmats i amb cada roda de premsa dels responsables de la gestió de la crisi s'aprofundeix la sensació de desgovern i d'improvisació. Els grans mitjans de comunicació estan bolcats a la propaganda o són instruments del lobby dels grans poders econòmics.

Sotmès a una enorme pressió de l'IBEX i de la banca, Sánchez només va aconseguir un confinament total per quinze dies. Una setmana de vacances de Setmana Santa i una setmana extra que pagaran els mateixos treballadors amb feina extra tan aviat com sigui possible.

Però ja ha quedat clar que s'ha acabat la treva. Cal tornar a fer girar la roda, i el preu és una segona onada de contagis o una nova acceleració la corba de morts, no passa res, sempre hi haurà una nova generació de treballadors precaris disposats a agafar el relleu dels que queden pel camí.

Mentrestant, cap de les mesures anunciades i tornades a anunciar per ajudar les autònoms, els petits empresaris o les entitats de l'economia associativa és o serà una ajuda real. En la majoria dels casos, la lletra petita deixa fora molts dels que necessiten auxili i liquiditat. Els que passen el tall, descobreixen que les ajudes que proposa l'Estat passen per endeutar-se amb els bancs, a taxes que dupliquen l'IPC, per pagar quotes i impostos. Un cop més, guanya la bancs.

Casualitats de la vida: una dècada després de la crisi financera, ens ataca una crisi sanitària. Són crisis diferents, però en ambdós casos qui guanya i qui perd són els mateixos. Els que governen es preocupen més per la batalla per la imatge i la comunicació política que pel combat contra la pandèmia i els estralls que causarà a l'economia. 

La prova més fefahent és com Hisenda va carregar sense pietat el rebut a milions d’autònoms que han vist reduïda dràsticament la seva facturació. Quan molts països d’Europa i del món han suspès o condonat quotes, impostos, lloguers i hipoteques, o directament han ingressat diners en metàl·lic als ciutadans, Espanya mareja la perdiu amb anuncis que no s’acaben de concretar mai, o directament són falsos, com la prohibició dels acomiadaments, que va ser desmentida a les poques hores pel propi BOE.

Mentrestat, a casa nostra, la crisi ha col·locat l'autogovern català davant el mirall.  El govern de la Generalitat ha de fer mans i mànigues per intentar gestionar la crisi des de la proximitat, sense recursos, sense marge per prendre decisions i amb un Estat que sospita de cada moviment de l'executiu català i busca entorpir-lo, per si de cas. 

El president de la Generalitat fa a cada compareixença un memorial de greuges que no fa més que mostrar en tota la seva cruesa que una autonomia és poc més que una gestoria. No pot prendre cap de les mesures que reclama, ni té cap capacitat coercitiva per imposar-les.

Veure que Portugal, que va reaccionar amb immediatesa davant els primers contagis, amb una població no gaire més nombrosa, presenta 10 cops menys morts que Catalunya, demostra d'una manera brutal i descarnada els avantatges de l'autogovern ple. Ressonen els dies i setmanes en que el govern català reclamava el confinament total, sense resposta. Algú s'imagina com estaria avui Portugal si fos una comunitat autònoma espanyola? L'autonomia que ens cal, és la de Portugal.