Explicar-se és clau en política. Argumentar bé per no decebre els propis i mantenir-hi la connexió. Sovint no es tracta que les coses siguin d'una forma o una altra (no diré certes, perquè la veritat, en singular, costa cada cop més de trobar), sinó de quanta gent hi ha disposada a creure que ho són i a actuar en conseqüència. El que, en un context, és una bona solució o un bon balanç, en un altre, sigui perquè no es tenen eines o bé perquè no se saben usar, pot convertir-se en un mal tracte o una renúncia.

L'acord per investir el president espanyol en funcions, Pedro Sánchez, avança. O això és el que creu ell i el que ha traslladat als seus col·laboradors. No només després de la conversa amb el president d'ERC, Oriol Junqueras, i de la reunió amb el portaveu del partit al Congrés, Gabriel Rufián, dijous. També després de veure's les cares amb la líder de Junts a Madrid, Míriam Nogueras, divendres. Ara es tracta de concretar quin perímetre té el pacte i d'acordar com s'explica a les respectives parròquies. A això responen, de fet, els nervis d'aquesta setmana a partir de la intenció, de nou manifestada des de la Moncloa, d'una renúncia clara a la unilateralitat per part de Junts, que s'ha regirat avisant que no farà concessions discursives.

Junts vol poder explicar que ells són diferents d'ERC, que ha renunciat de facto a la unilateralitat apostant pel diàleg malgrat que aquesta encara figura als seus documents congressuals, com també passa en el cas del partit de l'expresident Carles Puigdemont. Si els juntaires pacten amb el PSOE, també hi estaran renunciant. La retòrica de confrontació dels darrers anys quedarà arraconada mentre s'explorin els acords, però la qüestió és, com deia, com s'explica i quin és el context.

I si el temor de Junts davant el seu viratge és aparèixer associats a una renúncia, el dels republicans és quedar lligats en curt o diluïts. Per això, Junqueras se situa en una mena de terra mitjana entre l'"acord històric" que defensa Puigdemont (i que el porta a contemplar només un sí o un no) i entre el pacte de legislatura i estabilitat que busca Sánchez.

El líder republicà té una agenda que va més enllà de l'amnistia -que serà un gran èxit per als independentistes-, del català i d'un mecanisme de verificació dels acords. Vol batallar el dret a decidir (dilluns el president Pere Aragonès assumirà l'informe dels acadèmics per donar forma a la proposta d'acord de claredat) i també el traspàs de Rodalies i el finançament. En aquestes dues últimes carpetes ERC té tot el camp per córrer perquè està sola. Ni el PSC ni els comuns volen comprometre-s'hi per no incomodar el govern espanyol i Junts no les ha situat al centre.

El partit de Puigdemont, però, gaudeix d'un avantatge tàctic que pot ajudar a desfer prevencions. Si l'expresident, que controla amb mà de ferro la negociació davant la capitulació interna del sector Borràs, pacta, els republicans també es veuran impel·lits a fer-ho. No només perquè ja ho han fet.

Els seus objectius no es resolen en la negociació d'una investidura. El 23-J els republicans no van demanar el vot per bloquejar o desestabilitzar res (això ho va fer Junts) ni per facilitar l'arribada de la dreta extrema al govern espanyol. Ara necessiten que la legislatura comenci a caminar i fer servir la seva força a la cambra baixa per avançar amb el finançament o les infraestructures, que haurien d'ajudar a surar Aragonès.

Amb ERC al pacte i la CUP preguntant-se pel seu futur, Junts no patirà, més enllà de les xarxes o de les figures que intenten articular un quart espai, foc amic. La profunditat de l'acord serà, si més no d'entrada, accessòria, tal com va demostrar el pacte per a la mesa del Congrés o el préstec de diputats socialistes per tenir grup. ERC i el PSC ho haurien de tenir en compte quan pensin en les urnes que vindran.