La iniquitat territorial per poder accedir als avortaments hospitalaris ha estat motiu de debat al Parlament de Catalunya. Voldria ampliar el focus amb dades i reflexions entorn dels avortaments a Catalunya ampliant a alguns aspectes de polítiques públiques de salut sexual i reproductiva.

Recordem que l'any 1936 el president Tarradellas, com a conseller primer del Govern del president Companys, va firmar el decret per la legalització de l'avortament lliure a Catalunya a petició de la dona en les 12 primeres setmanes de gestació. A Espanya només en un temps breu va ser vigent una llei que garantia l'avortament durant la Segona República (de novembre del 1936 a maig del 1937). La Guerra Civil i el llarg franquisme van negar el dret a l'avortament legal a Espanya i a Catalunya. En conseqüència, els avortaments clandestins amb greus problemes per la salut de les dones i els viatges a Londres van marcar una part de la nostra història durant més de 45 anys.

La llei orgànica espanyola 9/1985 va legalitzar l'avortament en tres supòsits: risc de la salut greu de la mare fins a les 12 setmanes, violació fins a les 22 setmanes o malformacions o risc fetal greu durant tot embaràs. Malgrat les alternances de governs, del PSOE al PP a Espanya, no hi ha hagut una derogació de la llei del 1985, malgrat l'oposició inicial de sectors conservadors i de la jerarquia de l'Església espanyola. De nou, igual que en molt altres aspectes com el dret al divorci, quan les lleis responen a una demanda social es consoliden i quan els opositors estan al govern no les deroguen.

Des del 1985 fins al 2010 a Catalunya va crear-se una xarxa d'entitats socials, centres de planificació familiars (ajuntaments, Generalitat o associacions de dones) i centres extrahospitalaris privats per poder acompanyar i garantir un avortament dins la legalitat amb condicions de qualitat i seguretat. En general, finançat per les mateixes dones i amb suports públics i socials a dones amb pocs recursos econòmics.  Els avortaments a partir del segon semestre de  les 12 setmanes per risc greu de la salut de la mare o del fetus majoritàriament s'han efectuat durant molts anys a l'Hospital Maternoinfantil del Vall Hebron.

La Llei estatal 2/2010 de salut sexual i reproductiva i de regulació de l'avortament va canviar a una llei de terminis i supòsits i va obligar a incorporar a la cartera pública l'avortament fins a les 14 setmanes a petició de la dona. També fins a les 22 setmanes si hi ha risc greu de la salut física o psíquica de la dona o malformació del fetus, i a partir de les 22 setmanes si hi ha malformacions o incompatibilitat de vida postnatal del fetus.
 
 
A Catalunya el 2010 es va planificar i es va incorporar a la cartera pública de l'atenció primària, a través dels ASSIR -48 Unitats descentralitzades comunitàries, de proximitat d'Atenció de la Salut Sexual i Reproductiva- l'acollida de les dones, l'acompanyament en la decisió i la possibilitat de la interrupció voluntària de l'embaràs (IVE) farmacològica en el mateix centre. En paral·lel, són acreditats els centres extrahospitalaris privats i hospitalaris públics per la cartera pública (finançats amb recursos públics) dels avortaments quirúrgics o farmacològics a partir de l'elecció de la dona.

Catalunya disposa de registres solvents de les interrupcions voluntàries de l'embaràs des del 1985. Els IVE a Catalunya van créixer des del 1985 fins al 2008. A partir del 2009 fins al 2016, van decréixer pel reforç del programa de salut sexual afectiva i reproductiva en els àmbits educatius i comunitaris, de l'anticoncepció i, en especial, de la generalització de l'anticoncepció d'emergència (a tota la xarxa d'atenció primària, a les urgències i a oficines de farmàcia sense recepta). A partir del 2016 i fins al 2019 (les darreres dades publicades del Departament de Salut) es va produir un nou creixement progressiu.

L'any 2019 es va registrar la xifra més gran d'avortaments a Catalunya, des del 1985, per 100 nascuts vius: va ser del 31,5%. El nombre de naixements ha seguit una evolució negativa des del 2008 fins a l'actualitat. Les defuncions a Catalunya superen els naixements des del 2018. A més, l'edat mitjana del primer fill ja supera els 32 anys a Catalunya i la fecunditat és de les més baixes del món. L'any 2008 a Catalunya, coincidint amb increments poblacionals dels anys anteriors degut a fenòmens migratoris massius, el nombre de naixements va ser de 89.024 i el nombre de defuncions 59.485. Des del 2018 hi ha més defuncions que naixements, un fet que no es produïa des de la Guerra Civil.

A Catalunya, segons dades del Departament de Salut de l'any 2019, es van registrar 21.936 avortaments (61.548 naixements), un 4.4% més que el 2018, fet que confirma la tendència de creixement, des del 2016, lent però constant de la taxa d'IVE per 1.000 dones de 15-44 anys. Les demarcacions de Barcelona i Girona tenen la taxa mitjana d'avortaments d'acord amb la població que representen. La demarcació de Tarragona-Terres de l'Ebre i Pirineus-Aran, una xifra inferior per la població resident. Les comarques del Barcelonès i la Selva són les que presenten més avortaments entre les dones que hi resideixen.

La mitjana d'edat de les dones que varen avortar a Catalunya l'any 2019 va ser de 28,9 anys. Només el 0,3% eren menors de 16 anys. El 50% no tenien cap fill i el 65.4% no havien practicat mai cap avortament previ. La majoria eren dones assalariades per compte d'altre i amb estudis mitjans de batxillerat o formació professional. El 70% van consultar centres públics o privats per la planificació familiar). El 46.9% optaren per una IVE farmacològica; el 35,6%, des de l'atenció primària i comunitària pública, amb llevadores, metges obstetres-ginecòlegs, metges de família i infermeres).

El 9.5% de les IVE es van fer a centres hospitalaris i el 54.9%, a centres extrahospitalaris. A l'atenció primària pública la mitjana de gestació dels IVEs és de 6 setmanes, de 8,6 setmanes als hospitals i de 10,5 setmanes en els centres extrahospitalaris.

En el 90% dels casos els avortaments s'emmarquen simplement en la decisió de la dona. En el 6,7% són per risc de la salut de la dona, mentre que el 2,6% són per malformació fetal i el 0,3% per la inviabilitat per a la vida del fetus. El 46% de les dones residents a Catalunya que van avortar l'any 2019 a Catalunya eren nascudes fora del territori espanyol. Per nacionalitat d'origen, les més freqüents van ser el Marroc, Equador, Bolívia, Perú i Romania. Aquest percentatge ha anat creixent els darrers anys.

Si comparem la taxa d'IVE per cada 1000 dones en edat fèrtil, amb dades publicades comparables del 2018, a Catalunya (13.9) estàvem per sota de Suècia (19.2), Anglaterra-Gal·les (17.4) i França (15) i per sobre de Nova Zelanda (13.5), Escòcia (12.9), Finlàndia (7.6) i Itàlia (6).

Des del meu punt de vista cal debat amb més profunditat i anàlisi en relació amb l'evolució dels avortaments. Cal reflexionar sobre el descens de la natalitat tant amb dones catalanes nascudes a Catalunya com a fora. També cal reflexionar sobre el retard de la maternitat i aprofundir i avaluar tots els programes, drets i obligacions de la cartera pública de salut sexual i reproductiva. Els debats han de ser sanitaris però també entorn dels determinants socioeconòmics i culturals. Escoltar les dones, els professionals i les organitzacions. Cal estar molt amatents a l'efecte de la Covid-19 en els avortaments i en la natalitat: les primeres dades confirmen la baixada de la natalitat durant el 2020.

Catalunya des del 2010 disposa de la xarxa d'atenció primària d'atenció a les dones davant d'un embaràs no desitjat més equitativa i comunitària dels països del món amb què podem comparar-nos, amb sistemes sanitaris d'accés universal. Els ASSIR són la porta d'acollida, acompanyament i, en molts casos, resolució o derivació pels avortaments dins la cartera pública. Aquest és el primer element a constatar i a enfortir també en la promoció de la salut sexual com en l'anticoncepció i prevenció d'infeccions de transmissió sexual.

Cal revisar la demanda i l'oferta dels centres hospitalaris extrahospitalaris, que representen menys d'un 10% dels avortaments a Catalunya, i dels públics, concertats i privats. En la revisió qualitativa de tots els programes i de les IVE a Catalunya els darrers 10 anys trobarem les respostes i també la millora necessària de les iniquitats territorials. El 71,2% dels avortaments a Catalunya, l'any 2019, van ser efectuats a la xarxa de responsabilitat pública: el 47% a l'atenció primària, el 40% a centres extrahospitalaris concertats i el 13% a centres hospitalaris. El 28,7% es van realitzar fora del sistema de finançament públic i la gran majoria, a centres extrahospitalaris privats.

I en aquest debat plural trobarem les accions noves i de continuïtat amb totes les mirades: de les dones, els professionals, les organitzacions sanitàries, les societats científiques, els col·legis professionals, els comitès d'ètica, etc. També el consens entorn de l'objecció de les institucions sanitàries de la xarxa de responsabilitat pública. Benvingut sigui el debat, però no fem reduccionisme perquè perdrem oportunitats de fer millores sistèmiques per la salut sexual i reproductiva i drets sexuals.