L'avortament és un espantall polític, una eina per escalfar els votants que l'esquerra i l'extrema dreta fan servir amb alegria quan van curts d'arguments. Fa pocs dies els diputats de Vox a Castella i Lleó van intentar reduir els avortaments de la pitjor manera possible. Pretenien suggerir a les dones que es plantegin avortar que escoltessin el batec del fetus i el veiessin en una ecografia 3D. El govern del Partit Popular a la regió ha rebutjat la idea, però el debat generat ha fet soroll i ha seguit la línia habitual, el dret de les dones al propi cos com una idea sense escletxes i el fantasma de l'heteropatriarcat amunt i avall.

La despenalització de l'avortament i la seva inclusió a la cobertura sanitària pública és indiscutible i genera un enorme consens social. Per l'esquerra és una benedicció que la qüestió ocupi el debat públic de tant en tant, un joc fàcil que només poden guanyar per golejada.

Quan una dona vol avortar i té raons per fer-ho ha de poder avortar. Decidir si les raons són o no prou fonamentades és tan difícil que la solució actual és la menys dolenta de totes. L'avortament pràcticament lliure fins a la setmana vint-i-dos de l'embaràs. Limitar-lo i perseguir-lo genera mals que massa sovint superen el bé que es vol protegir. Gestants sense recursos que acaben avortant en condicions insalubres i perilloses, processos penals absurds, penes inaplicables i molt de patiment.

L'avortament és un dret, així està legislat, però és alguna cosa més, una necessitat tràgica i un mal menor. Aquest és el camí per impugnar la frivolitat amb què el progressisme tracta la qüestió. "Nosaltres parim, nosaltres decidim" és un bon crit, però com a argumentari és més aviat limitat. La contradicció flagrant amb els arguments contra la gestació subrogada ho fan prou evident.

Entre el dret i el mal menor, una societat més madura i menys abocada al partidisme de vol rasant encararia el dilema amb un punt més de maduresa. L'avortament és, de vegades, una necessitat tràgica i un recurs necessari, però, contra el que passa amb altres drets, seria bo que s'exercís poc. Els drets i les llibertats no s'han de tolerar, s'han de celebrar, però celebrar és promoure i sembla evident que l'avortament no cau estrictament en aquesta categoria. Desfer el nus d'aquesta contradicció demana evitar tots els avortaments possibles buscant alternatives menys traumàtiques i irreversibles.

Les mares que reivindiquen el dol perinatal deixen prou clar que un avortament, voluntari o involuntari, és alguna cosa més que una intervenció sense importància. A Espanya hi ha gairebé cent mil interrupcions voluntàries d'embaràs cada any. Més d'un 40% d'aquests són el segon, tercer o quart avortament de la mateixa dona. Un de cada cinc embarassos acaba en avortament. Un de cada cinc embarassos s'interromp voluntàriament. Un fracàs col·lectiu de primera magnitud i una ferida oberta que moltes dones carreguen en silenci durant dècades.

Costa de creure que aquesta xifra no es pugui reduir. Fer-ho sense perjudicar ningú. Evitant un tràngol que ningú no deu passar per gust. Insistint en la importància dels anticonceptius, explicant més i millor que l'avortament no és un mètode de control de la natalitat, donant un major suport social a les mares, acompanyant les gestants i buscant alternatives com l'adopció. Garantir el dret a l'avortament sense promoure'l de forma impúdica i imprudent. Si l'avortament és un dret, també és un mal menor i les dues idees s'entenen millor quan es conjuguen l'una al costat de l'altra.