La pandèmia fa mesos que està instal·lada entre nosaltres i les seves conseqüències, sumades al que ja acumulàvem, comporten l'anorreament d'anys de demandes socials i d'inversions i canvis. Les retallades a partir de l'anterior crisi s'han notat en àmbits essencials com la sanitat i l'educació que, difícilment, recuperaran de forma ràpida els recursos que tenien i, encara més important, els que es necessiten.

La comunitat educativa àmplia: famílies, centres, personal docent, entitats... s'enfronten a una saturació informativa i normativa difícil de gestionar. El coneixement de la Covid avança i canvien les normes socials, tot i que no sempre són efectives i, sovint, ni tan sols tenen una lògica coherent. Els sectors econòmics i socials reclamen i els centres escolars segueixen oberts, amb constants breus confinaments de classes.

La revisió de les normes i recomanacions, els diferents confinaments, la manca de continuïtat de classes que es veuen abocades, possiblement més d'un cop, al treball i estudi confinat. Recursos retallats, noves normes, professorat saturat, famílies plenes d'incertesa, activitats aturades... el panorama actual de l'educació fa por.

Els espais de diàleg i coordinació d'aquesta comunitat tenen ara menys ponts, la distància no és només física sinó que es fa mental. Anem tancant-nos, acostumant-nos i estem augmentant els nivells d'estrès de forma preocupant, la damnificació social d'un sistema ja tocat comporta un futur inquietant.

Una part important de les millores educatives a Catalunya ha estat la formació, sensibilització i implementació de l'atenció a la diversitat i una, encara massa iniciàtica, introducció dels principis de la coeducació -massa sovint confosos amb escola mixta sense cap altra acció-. A la manca de recursos i instruments que ja es patia, afegim la saturació dels i les professionals en l'actual context: la normativa de la pandèmia, els canvis quinzenals, els confinaments, l'adaptació dels centres... són el melic de la quotidianitat d'escoles i instituts que van bandejant, i no de forma voluntària, el necessari treball inclusiu.

Aquests dies pensava en una mena d'efecte dòberman en l'educació. Hi ha el mite que aquests gossos embogeixen o es tornen agressius perquè el cervell els creix més que el crani; és el que passa a l'educació: les necessitats creixen molt per sobre dels recursos i el nombre de professionals indispensables. Per treballar continguts primer cal vigilar que es compleixi el mantra distància, mans, mascareta i no de forma simbòlica sinó adaptant aules, restringint serveis, reclamant comprensió a les famílies i exigint a l'alumnat responsabilitat.

La dotació i formació per l'atenció a la diversitat i la coeducació van caient de l'agenda davant un virus que ens ha portat mort i pobresa, però també retalla drets i mobilitat. L'aparició de la tecnologia com a eina i recurs educatiu, amb totes les modificacions vitals que comporta, no pot substituir l'acompanyament personalitzat, que necessita més recursos per donar suport unes situacions socials i educatives a tenir en compte. El currículum ocult és on es produeixen les transmissions d'aprenentatge de creació de convivència, entusiasme pel coneixement, la llavor del coneixement de forma àmplia i per això cal temps de dedicació i més mitjans.

La irrupció d'un nou sistema -certament forçat- d'aprenentatge no pot reemplaçar les experiències vitals. Possiblement mai havíem tingut generacions tan diagnosticades i vigilades i recursos previstos tan insuficients i desgastats. Cal reconèixer els i les professionals, cal reconstruir la sintonia social i amb les famílies, cal cuidar infants i joves que van quedant als marges. La recuperació de drets i les oportunitats de futur no es curen amb una vacuna.