Agustí Corominas presentava aquest dijous 'La força d’un somni' a la Filmoteca de Catalunya, una peça que resumeix en 50 minuts l’enorme esperit d’un país. Tossuts i persistents, és una història de valents i valentes que van creure en els ideals que havien de fer-nos més justos i més lliures. Perquè l’educació no pot desvincular-se de la societat i perquè la manera d’educar és el reflex d’allò que som i, sobretot, d’allò que volem ser.

El camí de 'la escuela nacional' a l’escola catalana va ser difícil. Quaranta anys d’una lluita incessant i amb tots els elements en contra, però també el necessari punt de llum en el llarg túnel de la uniformitat castradora del franquisme. Fins a arribar a dia d’avui, on, desgraciadament i de manera incomprensible, som en una era de retallades contundents, de cacicades medievals 'a l’estil Wert', de regressions de drets i deures, de maltracte als professors i mestres.

La gran meravella d'un documental així rau en la seva força, tan vigent i tan plenament actual, encara. Allò que fa que 'La força d’un somni' commogui i emocioni de manera tan profunda és la deriva dels temps, amb veus que voldrien retornar al passat de la rancúnia, la desinformació i la divisió. Avui més viu que mai, perquè aquella lluita vol seguir reivindicant un model exitós que aposta per uns valors de respecte, d’obertura, d’amor al patrimoni i de consciència de l’entorn. 

Amb la recent filmografia de Corominas (amb trilogia sobre educació inclosa) m’ha quedat clar que educar és la millor manera de lluitar. I, també, que educar és la millor manera d’unir, de fer un país més ric i de crear ciutadans compromesos i lliures. L’educació ha de ser, sobretot ara i avui, l’única divisa que mai podem oblidar, l’única que no pot acceptar retallades ni passes enrere. L’única que és, i hauria de ser, una qüestió totalment innegociable.