Cada diumenge acostumo a llegir a La Vanguardia l’article d’en José Antonio Zarzalejos, ex director de l’ABC. No cal dir que el seu posicionament ideològic i també en el tema del procés sobiranista, està molt lluny del meu. Aquest, el procés sobiranista, per l’articulista, és “el” tema diumenge rere diumenge, sempre defensant la seva impossibilitat ja sigui per raó del mandat constitucional o per la falta de reconeixement internacional que tindria o qualsevol altre supòsit. L’article de l’últim diumenge de l’any, com no podia ser d’altra manera donat el nou perfil que la irrupció de Podemos suposa, introdueix uns canvis interessants.

D’entrada, i suposo que amb satisfacció –sóc maliciós-, creu que al procés ja li falta oxigen: La baralla pel poder entre CDC i Mas i ERC i Junqueras fa oblidar la unitat dels partits i de les organitzacions populars. En segon lloc destaca que Podemos no fa seu l’independentisme que té –diu- “totes les evocacions antijacobines que rebutja una esquerra de matriu universitària contrastada en el socialisme dur sud-americà”, i en tercer lloc –i en això, mira por on, estic d’acord- la política catalana, abans de la irrupció de Podemos es movia en una zona de confort que li permetria perpetrar bestieses tan greus com l’actual pèrdua de temps amb la discussió per les llistes electorals. (Em permeto afegir que la gent de les CUP han estat les més assenyades del país en aquesta qüestió). 

Pot tenir Podemos una gran influència en la composició del proper Parlament? Doncs això depèn de la voluntat dels partits sobiranistes. Si els partits sobiranistes entenen –i en fan bandera- que la independència de Catalunya no tan sols suposa una millora econòmica pel país sinó la possibilitat de construir un país nou on les decisions polítiques tinguin en compte la voluntat del poble; si s’actua solidàriament sense l’anarquisme tan propi dels catalans; si la independència posa tot el seu saber i força per acabar amb la corrupció, les desigualtats socials creixents i la opacitat fiscal de les grans fortunes; si no permet que a la nova Catalunya els ex-ministres i ex-presidents, com ara passa a l’Estat espanyol, ocupin llocs en els consells d’administració de les grans empreses de serveis fent que aquestes exerceixin sovint el poder que correspon al poble; si s’aboleixen les causes de l’extrema pobresa i d’exclusió social que assola una part important de la ciutadania; si s’eliminen les desigualtats en temes tan cabdals com l’ensenyament o la salut, Podemos serà un partit tan residual com, previsiblement ho serà, el Partido Popular.

Depèn, doncs, dels nostres partits, dels seus programes, de la seva voluntat, de la seva sensibilitat, de que es posin incondicionalment, progressivament, al costat del poble.