La resposta de l’Estat a la convocatòria, la preparació, la participació, l’assumpció i els efectes de l’1 d’octubre ha estat la repressió. Una repressió que ha suposat la vulneració, fins ara impune, de tota mena de drets i llibertats. Una repressió exercida de manera particularment cruel sobre les persones empresonades, exiliades i perseguides. Però una repressió que també ha sotmès a estrès i violència institucions i serveis públics, formacions polítiques i entitats socials, i que, en general, ha hagut de repugnar a totes les persones de fermes conviccions i actituds democràtiques.

Aquesta repressió va iniciar la seva escalada el passat mes de setembre. Va ser especialment brutal i indiscriminada el mateix U d’octubre. I va ensenyorir-se del país durant les setmanes següents, a l’empara de l’aplicació discrecional i arbitrària de l’article 155 de la Constitució i de l’entusiasme de cossos policials i judicials davant l’oportunitat de “prendre i maltractar” la població sense limitacions democràtiques ordinàries.

La indignació moral i política ens pot fer pensar que, a la llarga, l’Estat i els seus valedors n’acabaran pagant un preu molt alt. Podem considerar que, de fet, el Govern Rajoy ha caigut, corrupció a banda, per causa sobretot dels seus excessos repressius i la seva nul·la intel·ligència política davant del repte democràtic plantejat per l’independentisme català. Podem concloure, també, que la tensió provocada per la repressió inevitablement sacseja les consciències dels qui la pateixen, i que això acabarà enfortint l’argumentari republicà. Sens dubte la repressió ha tingut i tindrà efectes paradoxals que es giraran en contra de l’Estat. Però és molt important que ens adonem del mal que ha causat al conjunt del moviment. Com ens està condicionant. No pas per llepar-nos les ferides; sinó per corregir totes aquelles actituds que no són conseqüència de la maduració de les pròpies propostes sinó del nou marc que la repressió ha construït i ens ha imposat.

Les formacions polítiques i les entitats cíviques més importants del bloc independentista tenen una part fonamental de les seves direccions processades, empresonades o exiliades. No és exagerat afirmar que la repressió ha volgut decapitar l’independentisme per fragmentar-lo i afeblir-lo. Aquesta operació ja fa molts mesos que dura, és molt dolorosa per moltes persones i famílies i afecta al moviment sencer.

En els pocs dies que fa que disposem del nou Govern, amb el president Torra al capdavant, ja hem pogut apreciar com de difícil pot resultar la tasca de recuperar l’autogovern i, especialment, la de dur-lo més enllà i tan aviat com sigui possible.

Però, sobretot, la prova més sagnant de l’eficàcia assolida per la repressió la tenim en les esquerdes internes que s’han produït d’ençà de l’octubre; incrementades durant la campanya electoral del desembre; i amplificades en el debat posterior al voltant del diagnòstic del què havia passat i d’on érem/som realment. Que, per comptes d’avaluar les anàlisis prèvies i els encerts i errors dels “fulls de ruta” que vam acordar, el debat encara es plantegi sovint en termes de valentia o traïció, d’ingenuïtat o d’audàcia, no s’explica si no és pel context de repressió i el trasbals i els neguits que ha comportat. Que cada dia, entre la molta gent que al capdavall no hem posat en risc res propi de substancial, es facin retrets a les i els que s’hi ha deixat la pell i porten mesos engarjolats, exiliats o encausats, només pot ser degut a l’eficàcia de la repressió i a la tasca intoxicadora que l’acompanya. Que aquest debat no tingui gairebé mai la forma d’un elaborat contrast de parers i posicions, d’anàlisis divergents que fomenten el diàleg, o de propostes estratègiques que parteixin de la nova situació, i que, contràriament, acabin especulant sobre els graus de valentia, d’audàcia o de fermesa de conviccions de cadascú, calculo que només es pot deure a la nostra limitada intel·ligència política i, sobretot, a com d’estabornidora ha estat la repressió.

El debat intern en l’independentisme és imprescindible i convé a tothom. Perquè sigui fructífer, cal disposar ben aviat dels documents de les diverses opcions polítiques pronunciant-se amb rigor i exposant criteris, propostes i compromisos. A data d’avui, la majoria d’aquests documents, o els seus materials preliminars, encara no són en circulació. Probablement això explica l’interès que ha despertat l’esborrany de ponència política d’Esquerra Republicana de cara a la Conferència Nacional que s’ha de celebrar d’aquí a quinze dies.

Després de tants mesos, esperem amb urgència la documentació equivalent de les altres formacions republicanes. Així sabrem on és cadascú i potser ens podrem estalviar l’espectacle de desqualificacions i d’improperis creuats que omplen les xarxes, sovint proferits des de perfils anònims. Aquest traç gruixut, aquesta manca de finezza, són animats constantment des de fora de l’independentisme per personal especialitzat a sou. Però ha generat complicitats internes que erosionen aquella imatge de fa un any d’un independentisme divers internament però sòlidament vinculat al voltant d’uns objectius compartits fonamentals. En el balanç de l’eficàcia de la repressió, de l’empremta que ens deixa a la pell, hi hem de comptabilitzar també la degradació de formes i de qualitat del nostre debat intern. I això que no fa gaire ens sentíem exquisits de formes i model d’escrupolositat democràtica. Una màquina de seducció. Potser que acordonem els efectes mes quotidians de la repressió, i que tornem a unes formes i una urbanitat que, tot i les discrepàncies, ens enorgulleixin de cara endins i ens facin més atractius a tota la ciutadania democràtica.