No hi ha cap procés en la recent història contemporània de Catalunya que hagi generat més consens que el suport a la consulta sobre l’autodeterminació que, si la democràcia i el sentit comú vol, se celebrarà el 9 de novembre. Per analistes polítics i historiadors, el camí i el debat a l’entorn del referèndum de la llibertat és un capítol per fer-ne càtedra. Per als psicòlegs els deixo el diagnòstic sobre el perquè de la ceguera democràtica de la classe política i econòmica espanyola, obstinada en elaborar discursos d’elevada misèria moral.

Genera un cert ridícul, per exemple, el president de la patronal espanyola, el català Joan Rosell, quan parla del procés “secessionista” com un “destrozo importante de las relaciones humanas y también un destrozo económico, tanto para los catalanes como para el resto de los espanyoles”. Com a mínim cal dir que el senyor Rosell i tots aquests catastrofistes de la independència, amb potents altaveus a la caverna mediàtica espanyolista d’allà i de la caverna unionista acomplexada d’aquí, han passat de negar-se a parlar d’un tema que no era a la seva agenda política a parlar-ne en tots els fòrums on són convidats. De moment, ja sabem que la qüestió catalana els ocupa i els preocupa.

Però hi ha un aspecte, al meu entendre clau, en l’estratègia d’aquests apocalíptics de la independència de Catalunya que se’ls ha escapat de les mans: l’intent de posicionar el procés cap a un únic sentit social i ideològic. No han aconseguit, tot i els diversos intents, vincular el procés independentista a la dreta o a l’esquerra, a la patronal o a la classe obrera, al liberalisme o a la socialdemocràcia. Perquè la independència és patrimoni intersocial, interclassista, intergeneacional i intercultural. El drama dels apocalíptics de la independència és comprovar com el seu enemic, a més de nombrós, està absolutament dispers en la societat catalana.

No poden titllar la independència com una qüestió partidista perquè en l’acord per la data i la pregunta hi ha formacions polítiques que representen tot el ventall ideològic democràtic. I no poden situar la independència com una qüestió social perquè en el pacte pel dret a decidir hi ha sindicats i hi ha l’agent social que representa la immensa majoria de l’empresariat català, que és Pimec, i no pas aquesta institució anomenada Foment del Treball, que ha perdut tota credibilitat en convertir-se en la trista sucursal de la CEOE a Catalunya. Foment parla en nom dels seus associats en contra del procés democràtic de Catalunya. Pimec pregunta i escolta als seus associats. Les pimes representen més del 99% del total d’empreses catalanes, que donen feina a més de 70% dels ocupats, generant el 65% del PIB del sector privat i contribueixen amb un 60% del Valor Afegit Brut mercantil del conjunt de l’economia catalana.

La majoria d’empresaris de Catalunya no fan les proclames apocalíptiques de Foment per la senzilla raó que la majoria d’empresaris de Catalunya sí que confien en la seva gent, en la democràcia i en la llibertat, inclosa l’econòmica. El darrer peatge de la majoria d’empresaris catalans es diu Estat espanyol, motiu pel qual cal recordar que el 66,8% dels empresaris de la patronal de la petita i mitjana empresa són partidaris de la independència de Catalunya, segons una enquesta de Pimec realitzada la tardor del 2012. Per tant, quan veieu a sindicats, associacions, gremis i Pimec en una taula dialogant amb un objectiu comú hi veureu un horitzó de victòria de cara al 9 de novembre.