Laura Borràs va anunciar a principis de setmana a so de bombo i platerets que estava molt indignada i que s’havia de suspendre l’activitat parlamentària. La presidenta feia veure amb tota la solemnitat que es plantava, almenys fins que la comissió de l’estatut del diputat decidís què fer, com si la decisió no fos seva com a màxima representant de la cambra. El fet és que ella no tenia poder per suspendre res, perquè no hi havia cap ple previst abans que es pogués reunir la comissió en qüestió. Però, és clar, després d’haver culpat tant a Torrent per no haver fet res per defensar l’escó de Torra, la decisió s’havia de teatralitzar d’alguna manera.
Tot el teatre tenia per objectiu dissimular que, de fet, s’estava obeint fil per randa el requeriment de la JEC: Pau Juvillà era substituït a la mesa, deixava d’assistir al parlament (per motius personals que no qüestiono, que consti), ja no percebria el sou del mes de febrer i a la seva assessora se li notificava que se li resolia el contracte. És a dir, a la pràctica, Pau Juvillà ja no era diputat quan la presidenta Borràs va fer el numeret de la suspensió de l’activitat parlamentària.
Però el moment clau, i el més grotesc de tots, encara havia d’arribar. Junts, Esquerra, la CUP i En Comú Podem van dur al ple l’enèsim dictamen de la comissió de l’estatut del diputat que defensava que Juvillà encara era membre de la cambra. A l’hora de la votació, però, Pau Juvillà no va poder votar perquè ja no era diputat. L’episodi es comenta sol, i és una escaient metàfora de la presa de pèl que porten practicant des del 2017 (o abans), amb la diferència que ara el Parlament no respecta ni el seu propi reglament.
Allò que fa uns anys hauria causat un daltabaix polític monumental, amb mobilitzacions de tota mena, ara només provoca absoluta indiferència. Els partits han degradat tant les institucions -i la repressió ha estat tan efectiva- que ja a ningú no li importa gaire que un diputat sigui injustament privat de la seva acta per haver penjat uns tristos llaços al despatx d’un ajuntament. Si abans tot eren dies històrics, ara tot és un mer sainet. El rei va despullat, i és tan clar que va despullat que no és que ningú no gosi dir-li-ho, és que a tothom li fa mandra posar-ho damunt la taula. Total, passi el que passi continuarà allà, perquè tot plegat ja és un estil de vida i els vots que mantenen l’espectacle no marxaran perquè, total, els altres són pitjors.
L’enèssim sainet parlamentari
«Els partits han degradat tant les institucions -i la repressió ha estat tan efectiva- que ja a ningú no li importa gaire que un diputat sigui injustament privat de la seva acta per haver penjat uns tristos llaços al despatx d’un ajuntament»
Ara a portada
- Maria Vila Redon
- Advocada
04 de febrer de 2022
Advocada. Escric i xerro on em deixen, i com a bona catalana faig coses. Em molesta especialment que les circumstàncies m'obliguin a defensar posicionaments que en una situació de normalitat no defensaria, però suposo que ja es tracta d'això. Viure és prendre partit, i a vegades m'espanto si veig que em modero.