Corria l’any 1899 quan el pare del sionisme, Theodor Herzl, estava submergit en la tasca de com crear un estat jueu independent. Llavors va decidir demanar l’opinió de l’acadèmic, sociòleg i jurista jueu austríac Ludwing Gumplowicz, qui llavors era una eminència en minories nacionals i conflictes ètnics. Després que Herzl li exposés els seus plans va respondre-li amb aquestes paraules: “Vosté vol fundar un estat sense utilitzar la força i l’astúcia, obertament, honestament, només venent i comprant accions? On s’ha vist mai això?”

Certament una cosa així ni s’havia vist mai ni s’anava a veure enlloc i el sionisme en va prendre bona nota. De fet, dubto també que mai es vegi per molt que els catalans diguem que el nostre procés és singular. Fundar un estat significa fer coses que no estaríem disposats a fer en circumstàncies normals. Això ho haurien de saber i transmetre-ho al poble tots aquells que es proclamen els seus promotors polítics. Si no ho saben, són uns incapacitats per dur-ho a la pràctica, i si ho saben, no ho diuen  i no ho fan, són uns farsants.

En el cas de Catalunya hi ha una mica de tot, i aquesta sí que és la nostra distinció. Aquí els polítics van llençar-se a proclamar infantilment uns terminis i unes condicions per assolir la independència que poca gent s’ha aturat a analitzar amb rigor. Acompanyats per tota la legió mediàtica que, d’una forma o una altra, va vivint directament o indirectament del pressupost autonòmic anaven creant un clima on semblava que d’aquí a quatre dies Catalunya tindria un seient a l’ONU. La tradicional candidesa política i el sentimentalisme dels catalans  ha estat un perfecte caldo de cultiu per tal que el discurs naïf del sobiranisme oficial s’hagi imposat sense gaires problemes. Si algú gosava advertir que les coses no anaven bé per aquest camí ha estat silenciat, titllat d’aixafaguitarres i enviat a les golfes de la política catalana.

Deia Abraham Lincoln que es podia enganyar una estona tota la gent i tota l’estona una part de la gent, però el que no es pot pas és enganyar tota l’estona tothom. I a Catalunya estem arribant a la part final de la sentència del que fou president dels EUA. Ara ja comencen a caure les màscares a base de declaracions i actituds que posposen la independència per vés a saber quan. No cal repetir-les aquí perquè cada dia en tenim una de diferent. Mentrestant, el poble no pot dir res perquè ha permès que la seva veu estigui segrestada per tota la claca associativa que no és res més que la corretja de transmissió dels partits parlamentaris. L’engany el tenim davant dels nassos i fa tot l’efecte que no vulgui protestar ningú. Semblem incapaços d’exigir que se’ns parli clar d’una vegada per totes i que els compromisos polítics s’han d’acomplir.  O és que ens plau viure entabanats per tal de no haver d’afrontar el conflicte que es derivaria d’un ferm patriotisme decidit a trencar amb Espanya?  

És veritat que cal assenyalar uns responsables polítics que fa quatre dies deien blanc on ara diuen negre i que canvien de parer com ho fan de camisa. Són els que voldrien crear un estat (o això diuen) sense trencar un plat, i nosaltres som tan candits que els hem comprat el ridícul discurs de la revolució dels somriures, la desconnexió i tot un reguitzell de ruqueries que ens qualsevol altre lloc del món farien envermellir a qualsevol patriota. Sí, hi ha uns responsables amb noms i cognoms que seuen al Parament. Però pot ser que també ha arribat l’hora que els catalans del carrer ens preguntem si som uns babaus que fem confiança al primer “espavilat” que posen a dit al capdavant d’una llista electoral o en un govern i diu que vol un “estat propi”. Si continuem així, viurem eternament en un engany anomenat “procés” i serem espanyols per sempre, la qual és la màxima pena que pot patir un independentista. La decisió és a les nostres mans.