L'Àfrica es fa espai al joc internacional, una aspiració sabuda des que la Unió Africana va publicar l'Agenda 2063, el pla mestre propi per a "transformar Àfrica en la potència mundial del futur" que es va aprovar el 2013. La dècada passada nous actors com la Xina ja tenien un nou rol prou consolidat en les relacions econòmiques, comercials i polítiques, d'altres començaven com Rússia, i des de llavors, la rebuda d'associats entre els emergents no ha parat de créixer.

A l'imaginari col·lectiu, l'Àfrica continua sent un "país" semidesèrtic, amb nens en draps, ballant o passant gana. En la realitat, el ràpid creixement urbà, una joventut competitiva i elits polítiques amb mirada estratègica tracten de posicionar els seus països dintre de l'escenari africà i internacional. Continua havent-hi pobresa, és cert, però la realitat és molt més àmplia, rica i dinàmica. I així ho demostra l'entrada de la Unió Africana, l'organisme de cooperació intergovernamentals que agrupa 55 estats, al G20, com a membre permanent. Com sempre, però, la pervivència d'una narrativa negativa sobre el continent va deixar la notícia en segona plana als noticiaris nacionals.
 
Fins ara, la representació al fòrum econòmic l'ha entomat Sud-àfrica. Tot i això, a la pràctica el país manté les seves pròpies prioritats econòmiques que no sempre s’alineen amb altres grans economies continentals com Nigèria o Egipte. Ara, però, hi haurà aquesta doble representació africana – de la Unió com a representant de l’interès general del continent, i de Sud-àfrica com a gran economia emergent.

Donar suport a l'entrada al G20 va ser una promesa americana en la darrera cimera Estats Units-Àfrica, per un costat per la constitució de l'àrea continental africana de lliure comerç, la més gran del món. Per l'altra, per tenir un element de competitivitat i aconseguir major suport en qüestions com Ucraïna o el canvi climàtic donat que la Xina s'ha tornat el major soci comercial, els països del Golf els majors inversors i Rússia el proveïdor més gran d'armament; deixant l'escassa i ineficient Ajuda Oficial al Desenvolupament occidental a la cua de les prioritats dels governs, i per tant amb poc avantatge per les negociacions. En tot cas, l'execució s’ha donat sota la presidència de l'Índia.
 
L'Àfrica acumula el 60% dels recursos renovables i més del 30% dels minerals necessaris tant per les tecnologies de carbó com per la creixent necessitat d’economia verda. I tot i que és poc sabut, fa temps que practica el que es coneix com a "poder col·lectiu" que implica que la Unió Africana assoleix ficar d'acord 55 estats per tenir una sola veu a l'escenari internacional, tenint més capacitat d'influència de la que surt als mitjans. Per tant, la seva entrada al G20 podrà també influenciar la presa de decisions l'economia mundial.
 
Retornant el continent a la categoria de tauler de competició entre potències, i en mig d'una crisi geopolítica greu i una recessió global, l'entrada de la Unió recorda a la mateixa fundació de l'instrument, el 1999, com a resposta a la crisi financera. Calien canvis de regulació financera i econòmica que catalitzessin canvis a l'FMI i el Banc Mundial - que recordem eren en profunda crisi de legitimitat rere el fracàs dels ajustos estructurals. Ara la situació és versemblant: cal una plataforma multilateral capaç d'alinear economies que incrementen la competició de manera constant i d'altres que se n'aprofiten per poder créixer i aconseguir major sobirania. Cal reformar el sistema de governança global, en particular en l'arquitectura financera - amb atenció a la qüestió del deute que ofega les economies més pobres i reforça els cercles d'inestabilitat; un sistema d'impostos just, però també un acord en aspectes com la transició energètica, que comença a donar encara més pes als països com Nigèria, i inclús la petita Guinea Equatorial.
 
Tardarem a tenir notícies de l’impacte de l’entrada, ja que el grup es reuneix oficialment un cop l’any, però és quelcom que caldrà seguir amb atenció, perquè també tindrà un impacte a casa.