El PSOE i el PSC vivim una crisi de representativitats sense precedents que es reflecteix en els resultats de les darreres eleccions generals i autonòmiques. Per diferents raons però totes complementàries, l'electorat ens situa a la part del problema i no a la de la solució. Davant d'un replegament conservador de la ciutadania, que ho ha perdut tot o massa, enfront dels populismes -a dreta i esquerra- i dels nacionalismes de guerra freda, ni el PSOE ni el PSC representem una alternativa creïble per a Espanya i Catalunya. El risc d'empitjorar és real i esdevé una amenaça si es dinamiten els ponts d'entesa i retrobament entre ambdues formacions. En un futur immediat, els reptes han de ser compartits i diferenciats.

A hores d'ara, no oferim un model d'Estat alternatiu al del PP que esdevingui una oportunitat de convivència i de rellançament democràtic de les nostres institucions i la solució al bloqueig i la polarització dels nacionalismes enfrontats; els quals, simplifiquen i redueixen les complexitats territorials a un joc binari. Si en algun moment l'hem tingut, encara que fos un esbós, a tall de primera pedra -com la Declaració de Granada- el PSOE l'ha devaluat amb l'abstenció a un govern del PP que governa aixecant murs, des de l'immobilisme i negant la pluralitat. Per les mateixes raons, s'ha afeblit l'alternativa socialdemòcrata clàssica, però segura.

Un cop més, l'abstenció al govern de Rajoy porta el PSOE a donar llum ambre a un govern continuista que pensa seguir aplicant les seves polítiques regressives pel que fa a drets -econòmics, laborals i socials- i fonaments democràtics. Per tant, ara més que mai caldrà treballar per recuperar la credibilitat perduda davant la decisió de fer Rajoy president com un mal menor (evitar terceres eleccions). Cal trencar la perillosa assimilació del PSOE amb el PP i la versemblança de Podem com l'alternativa socialdemòcrata. Cal fer oposició ferma per tal de recuperar la credibilitat, la confiança i el lideratge del fet públic.

També hem de resoldre la crisi orgànica sense precedents que plana sobre el dilema de l'abstenció majoritària del PSOE versus el “no”, en minoria, que va expressar el PSC-PSOE (15 parlamentaris de 83). Aquest fet ha obert una deriva previsible, però no per això menys preocupant, ja que una crisi orgànica mal resolta pot aguditzar la crisi de representativitat a la qual feia esment abans. El PSC ha trencat la disciplina de vot acompanyat de diputats i diputades del PSOE. I fent un exercici d'autocrítica, el PSOE té les seves raons per voler-nos fer fora dels òrgans de decisió, des d'un punt de vista emocional. Una part majoritària de la gestora conclou que no estem davant d'un acte d'indisciplina formal que s'arbitra amb una sanció (recordem la sanció als diputats i diputades d'Aragó per trencar la disciplina pel Pla de l'Ebre), sinó davant d'un nou escenari de relacions que obligaria el PSOE a excloure al PSC dels òrgans de direcció pel fet que el PSC no va acatar la disciplina de vot.

I vull apel·lar a les emocions. Doncs només imbuïts d'enuig fraternal es pot arribar a aquesta conclusió de conseqüències irreparables. Seguint amb l'autocrítica i donada la transcendència de la decisió unitària del PSC (resultat d'un mandat explícit del consell nacional), hauríem d'haver fet les coses de manera diferent. La seqüència adequada, a parer meu, hauria estat la següent: la celebració del consell nacional abans del comitè federal del 24 d'octubre i no votar la proposta de la gestora en diferir de la del PSC. Potser així tot seria ara una mica més fàcil des d'un punt de vista orgànic i no estaríem a les portades dels diaris... O sí, però el que és ben cert és que ara cal mirar cap endavant i abordar amb molta intel·ligència i serenor un possible escenari de ruptura plantejat per una part del PSOE.

Tres elements són determinants per disposar d'una diagnosi acurada que eviti el trencament. Primer, fer fora al PSC per no fer president a Rajoy no és raó de pes suficient davant de les bases del PSOE. La decisió, malgrat ser legítima, no respondria a un plantejament unànimement validat. Segon, no està en qüestió la lleialtat del PSC en la cerca consensuada amb el PSOE d'un nou model territorial i social fonamentat en el diàleg, la negociació i el pacte. Recordem que aquesta lleialtat envers el PSOE en qüestions com el referèndum (dret a decidir) ens ha fet perdre una part de l'espai electoral, anàlisi que no fan alguns dels exlíders i líders territorials quan insinuen que som un llast pels nostres pèssims resultats. I tercer, trencar un protocol de convivència rubricat al 78 en una situació d'interinitat i en un moment de crisi passional no seria adequat en un partit amb més de 137 anys d'història i que creu fermament en la democràcia interna.

Ara més que mai hem d'obrir un debat pausat, des del respecte i el reconeixement mutu per fer la unitat d'acció i la pluralitat compatibles. Cap partit que aspiri a liderar una alternativa progressista al segle XXI pot imposar el binomi: unitat d'acció-uniformització, perquè perdria representativitat i rellevància social. Arribats a aquest punt i aplicant la lògica de la teoria de jocs, seria adequat resoldre aquest dilema amb un equilibri de Nash entre el PSOE i PSC per arribar en un futur no llunyà un equilibri de Pareto en benefici del conjunt de la ciutadania. Imposar una solució de suma zero seria un error greu. No juguem al pòquer sinó que aspirem a fer política en majúscules.