Les banyes de Junts
«Junts corre el risc que les banyes que es va deixar créixer per ferir ERC ara es cargolin i l’apuntin al cap. Si és així, el ramader Puigdemont haurà d’amputar l’element amb una serra»
Ara a portada

- Eduard Voltas
- Periodista i editor
09 de setembre de 2023
La natura ha dotat vaques i bous de banyes com a element d’autodefensa. No tenen urpes esmolades, ni dents fortes, només poden fer mal a l’adversari amb les banyes. De vegades, però, les banyes creixen malament, es cargolen sobre si mateixes, i amenacen de clavar-se en el propi cap del remugant, o de fer-li saltar un ull. Quan passa això, l’instrument, ideat per la natura per atacar un tercer, esdevé un perill mortal per al propi animal, i el ramader no té més remei que tallar en sec el problema, amputant l’element amb una serra.
Els darrers anys, després de l’octubre de 2017, Junts ha creat i desenvolupat unes banyes força punxegudes que han desgastat amb èxit el seu enemic íntim republicà, però que ara amenacen de cargolar-se en direcció al propi cap. Les banyes –un dia l’ANC, l’endemà el Consell de la República, al dia següent una telepredicadora o la presidenta del partit o un cantautor, i cada dia de l’any un exèrcit de tuitaires, la majoria anònims– han envestit sistemàticament i amb duresa: “rendició”, “col·laboracionisme”, “botiflers”, “no es pot pactar amb el PSOE del 155”, “no es pot donar estabilitat a l’estat que et reprimeix i t’espia”, “traïdors”, “el diàleg busca la desmobilització”. L’estratègia d’ERC, sens dubte discutible, no ha estat discutida sinó criminalitzada. I no pels resultats, sinó pels fonaments.
La casualitat d’una aritmètica parlamentària favorable després d’un mal resultat electoral, però, ha col·locat de sobte Junts en una posició absolutament decisiva en termes de política institucional convencional: sense els vots dels seus 7 diputats no hi haurà investidura i caldrà repetir eleccions. Tots els focus s’han posat sobre la figura del president a l’exili, Carles Puigdemont, que aquesta setmana ha fet saber que ell també està disposat a negociar amb el PSOE del 155 i de Pegasus. Res de “nosaltres anem a Madrid a bloquejar l’estat”, com prometien en campanya Míriam Nogueras i Antoni Castellà.
Les condicions verbalitzades per Puigdemont per a la investidura són una llei d’amnistia prèvia i l’establiment de “mecanismes de control i verificació” de la negociació sobre el fons del conflicte que s’hauria de produir, atenció, després de la investidura. L’amnistia, per tant, es cobra per avançat, però el referèndum queda per a una segona fase, forçosament incerta. Sembla que Sánchez, doncs, tindrà el que vol –la presidència– a canvi d’un perdó col·lectiu i d’una mutació de la taula de diàleg, que probablement tindrà mediador i que ja no podrà ser entre governs perquè Junts és a l’oposició. Caldrà veure quins actors s’hi incorporen.
El president Puigdemont és un polític, no un activista, i està fent el que faria qualsevol polític en la seva situació: política. I a més l’està fent bé, perquè sap jugar amb els tempos i la comunicació amb molta més solvència que qualsevol altre líder independentista. Sap perfectament –com ERC– que la solució al fons del conflicte és impossible cobrar-la per avançat, i per tant quedarà exposat –com ERC– als incompliments del PSOE, o a un avançament electoral per part de la Moncloa amb qualsevol excusa, o a un hipotètic pacte d’estat PSOE-PP durant la legislatura per blocar la negociació, segons com vagin les coses.
Puigdemont fa política, i des d’aquesta columna l’aplaudim sincerament, però tota política realista té preu i contradiccions. És impossible un acord d’investidura amb el PSOE que sigui acceptable per a una ANC que no compra res que no sigui aixecar la DUI, o que sigui coherent amb la doctrina escrita del Consell de la República, de caràcter insurreccional. Es pot controlar l’entorn opinador més directe –ja està controlat, salta a la vista–, però hi ha una base social que s’ha cregut de debò que Junts no negociava amb Sánchez per principis, no perquè els seus vots no tenien valor. I que negociar amb qui t’espia és alta traïció. Junts corre el risc que les banyes que es va deixar créixer per ferir ERC ara es cargolin i l’apuntin al cap. Si és així, el ramader Puigdemont haurà d’amputar l’element amb una serra. El preu més probable? La quarta llista independentista.
Els darrers anys, després de l’octubre de 2017, Junts ha creat i desenvolupat unes banyes força punxegudes que han desgastat amb èxit el seu enemic íntim republicà, però que ara amenacen de cargolar-se en direcció al propi cap. Les banyes –un dia l’ANC, l’endemà el Consell de la República, al dia següent una telepredicadora o la presidenta del partit o un cantautor, i cada dia de l’any un exèrcit de tuitaires, la majoria anònims– han envestit sistemàticament i amb duresa: “rendició”, “col·laboracionisme”, “botiflers”, “no es pot pactar amb el PSOE del 155”, “no es pot donar estabilitat a l’estat que et reprimeix i t’espia”, “traïdors”, “el diàleg busca la desmobilització”. L’estratègia d’ERC, sens dubte discutible, no ha estat discutida sinó criminalitzada. I no pels resultats, sinó pels fonaments.
La casualitat d’una aritmètica parlamentària favorable després d’un mal resultat electoral, però, ha col·locat de sobte Junts en una posició absolutament decisiva en termes de política institucional convencional: sense els vots dels seus 7 diputats no hi haurà investidura i caldrà repetir eleccions. Tots els focus s’han posat sobre la figura del president a l’exili, Carles Puigdemont, que aquesta setmana ha fet saber que ell també està disposat a negociar amb el PSOE del 155 i de Pegasus. Res de “nosaltres anem a Madrid a bloquejar l’estat”, com prometien en campanya Míriam Nogueras i Antoni Castellà.
Les condicions verbalitzades per Puigdemont per a la investidura són una llei d’amnistia prèvia i l’establiment de “mecanismes de control i verificació” de la negociació sobre el fons del conflicte que s’hauria de produir, atenció, després de la investidura. L’amnistia, per tant, es cobra per avançat, però el referèndum queda per a una segona fase, forçosament incerta. Sembla que Sánchez, doncs, tindrà el que vol –la presidència– a canvi d’un perdó col·lectiu i d’una mutació de la taula de diàleg, que probablement tindrà mediador i que ja no podrà ser entre governs perquè Junts és a l’oposició. Caldrà veure quins actors s’hi incorporen.
El president Puigdemont és un polític, no un activista, i està fent el que faria qualsevol polític en la seva situació: política. I a més l’està fent bé, perquè sap jugar amb els tempos i la comunicació amb molta més solvència que qualsevol altre líder independentista. Sap perfectament –com ERC– que la solució al fons del conflicte és impossible cobrar-la per avançat, i per tant quedarà exposat –com ERC– als incompliments del PSOE, o a un avançament electoral per part de la Moncloa amb qualsevol excusa, o a un hipotètic pacte d’estat PSOE-PP durant la legislatura per blocar la negociació, segons com vagin les coses.
Puigdemont fa política, i des d’aquesta columna l’aplaudim sincerament, però tota política realista té preu i contradiccions. És impossible un acord d’investidura amb el PSOE que sigui acceptable per a una ANC que no compra res que no sigui aixecar la DUI, o que sigui coherent amb la doctrina escrita del Consell de la República, de caràcter insurreccional. Es pot controlar l’entorn opinador més directe –ja està controlat, salta a la vista–, però hi ha una base social que s’ha cregut de debò que Junts no negociava amb Sánchez per principis, no perquè els seus vots no tenien valor. I que negociar amb qui t’espia és alta traïció. Junts corre el risc que les banyes que es va deixar créixer per ferir ERC ara es cargolin i l’apuntin al cap. Si és així, el ramader Puigdemont haurà d’amputar l’element amb una serra. El preu més probable? La quarta llista independentista.