La simultaneïtat de dos judicis, en pantalla compartida a Madrid i Barcelona, és l’expressió televisiva del moment singular que vivim. A la capital d’Espanya, un judici on compareix l’antic conseller Francesc Homs, acusat de prevaricació i desobediència al Tribunal Constitucional, davant un tribunal presidit per un magistrat escollit temps enrere, ai las, amb el suport de CiU, símbol claríssim de les pràctiques, objectius i prioritats d’altres èpoques. A Barcelona, davant un tribunal presidit per una jutgessa progressista, finalment es jutja, després de vuit anys injustificables, Millet i companyia pel saqueig fet al Palau, amb el rerefons d’un presumpte  finançament irregular de CDC, mitjançant la seva fundació. Pel canal 3/24 els dos judicis comparteixen protagonisme d’imatge, al mateix temps, a la pantalla. Sense veu, mentre a Madrid parla el fiscal, a BCN podem veure la gesticulació generosa amb què s’expressa l’advocat J. Melero. La cara ens sona de veure’l acompanyant algun dels Pujol Ferrussola davant els tribunals o al costat del batlle convergent de Torredembarra. A la capital catalana, el judici que ens costarà 100.000 euros suplementaris als contribuents, a causa de la seva durada i magnitud, ha començat amb l’anunci a la premsa que l’acusat Montull podria negociar amb la fiscalia la reducció de pena a la seva filla, a canvi d’implicar-hi CDC. Per acabar-ho d’arrodonir, resulta que el fiscal del cas Millet és el mateix que, fa pocs dies, va saltar a la fama mediàtica en el judici contra Mas, Ortega i Rigau, més o menys els mateixos dies que tornava a reaparèixer, novament, el cas del 3% en comissions irregulars. Ufff, va dir ell...

No cal dur el llinatge Einstein per a adonar-se que la coincidència temporal de judicis polítics contra càrrecs institucionals sobiranistes i, alhora, la vista de casos de pura i simple corrupció personal o de partit, no són fruit de l’atzar, ni de cap conjunció astral imprevisible. Tot plegat, tanmateix, és d’una perversitat sense límits, cosa que provoca una confusió notable i un desconcert majúscul entre una opinió pública que, al final, ja no acaba de saber qui o què es jutja realment, atès que hi ha protagonistes que es repeteixen en un lloc i en un altre. La perversitat, però, és més gran en veure l’interès, d’alguns i d’alguns altres, de barrejar tots els judicis formant un tot, fonent en un sol cos Catalunya i corrupció, establint una relació directa entre corrupció i Catalunya. Per la banda espanyola, ja fa temps que corre la brama, inadmissible fins i tot per infants de P3, segons la qual si ens volem independitzar d’Espanya és per tapar, amagar o esborrar les pràctiques corruptes, en què, presumptament, han incorregut alguns polítics coneguts, els seus familiars o el seu antic partit. Alcen la bandera rojigualda, doncs, com a estendard patriòtic espanyol davant la pretesa corrupció catalana i les seves ànsies sobiranistes, com si tots els catalans fóssim no sols sobiranistes, sinó també corruptes. Al seu torn, d’aquí estant, hi ha qui fa voleiar la bandera catalana com a mur protector i simbòlic dels que creuen que, si hi ha represàlies, és perquè es tracta de catalans independentistes i no pas de presumptes corruptes. Són massa ja les evidències que, a una banda i l’altra, hi ha qui utilitza la bandera respectiva per embolicar-s’hi, en defensa dels seus interessos.

Hi ha massa coses que criden l’atenció: la tolerància i la inacció legal davant les presumptes irregularitats de Pujol i família, mentre aquest no es mostrà públicament partidari de la independència; la confecció d’acusacions del tot falses, com l’inexistent compte corrent de X.Trias a Suïssa, acusació també falsa emprada anys abans contra un altre polític independentista; la celeritat amb què tots els tribunals possibles s’activen per a dificultar el calendari sobiranista, en contrast amb la lentitud i la ineficàcia tradicional que motiva que, a l’estat espanyol, només el 16% de la població tingui confiança en la justícia, fet que col.loca la justícia espanyola en el darrer lloc de credibilitat dels actuals 28 estats de la Unió Europea; la coincidència en el temps de judicis per motius polítics i per irregularitats econòmiques; la repetició o vinculació de parentiu entre alguns càrrecs orgànics de partit i de l’administració, etc.

Necessitem, més que mai, claredat absoluta. I no em refereixo pas a la diferència argumental que es manifesta entre l’èpica patriòtica mobilitzada al carrer, davant de tribunals i ajuntaments, i el perfil de defensa emprat per polítics ara jutjats, rere el protagonisme dels voluntaris o interpretacions més ambigües de la providència del constitucional en relació al 9-N. Parlo de la necessitat imperiosa que tenim, com a societat, de separar ideologia i delicte, sobretot perquè el delicte no en té, d’ideologia. Ni té ideologia, ni té nacionalitat, ni té religió. No existeixen delictes sobiranistes, ni unionistes, ni de dretes, ni d’esquerres, sinó, simplement, delictes. Qui fica la mà a la caixa en benefici propi, individual o de sigles, comet un delicte sense justificació possible o atenuant comprensible. I no fóra admissible que algú pretengués atenuar-ne la irregularitat, tot apel·lant a la bondat ideològica de la causa que ara es defensa. Justament, res no perjudica tant una causa noble, una ideologia política, una aspiració col.lectiva, com embolicar-la amb la corrupció. No serà possible construir una República Catalana, un estat nou, gestionant l’herència de pràctiques velles que ens n’hipotecarien el futur per sempre. Per avançar lleugers i ràpids, sense motxilles feixugues, hem d’alliberar-nos dels ròssecs negatius del passat. Tancar les portes a la corrupció és obrir-les, de bat a bat, al futur, a un futur realment nou.