Vagin per endavant dues consideracions prèvies per emmarcar l’actual situació que viuen els convergents; la primera. La refundació emana de CDC, per tant, que ningú esperi una revolució en forma de trencament profund amb l’ideari de la formació antiga. La segona. És molt prematur fer un judici global sobre aquest procés de canvi, perquè, de moment, només s’ha modificat el nom. Cal esperar quina serà l’evolució que farà el Partit Demòcrata Català en relació a CDC, i per això es necessita temps. No hi ha encara prou arguments com per valorar la metamorfosi com un èxit o com un fracàs.

Dit això, sí que s’intueix un fet que porta a pensar que el PDC tindrà un funcionament diferent al que tenia CDC. El paper de les bases. Durant el congrés es va evidenciar que la militància vol anar més enllà del que alguns membres de l’actual aparell estaven disposats a arribar amb aquesta refundació, i això pot ser el preludi d’un canvi en les maneres de fer. Aquest procés pot servir, doncs, com una oportunitat per reforçar la democràcia interna d’un partit que ha tingut una base molt acostumada a obeir més que no pas a decidir.

La nova formació l’hauran de definir els associats amb les seves votacions, i en aquest sentit caldrà estar atent al paper que tindrà Artur Mas. Aquesta és una qüestió delicada, perquè la figura de l’expresident provoca  un dilema. Mas no vol retirar-se i encara és un líder indiscutible del partit (i més després de la renúncia com a president), però, alhora, arrossega el llast d’un pujolisme que no hi té cabuda en una formació que ha decidit refundar-se, justament, després del cas Pujol. Si es busca una renovació de cares, és evident que Mas no pot ser col·locat a primera fila, però també resultaria estrany  que un líder amb la seva influència  fos aparcat per la militància a un càrrec merament honorífic. En el cas que això fos així, Mas entraria en la fase de la jubilació política.

Amb un Carles Puigdemont que és el líder del PDC fora del partit, l’opció més plausible per a conduir la nova nau seria ara per ara la de Neus Munté, ungida per  l’expresident i vinculada a Convergència però amb la suficient distància perquè no sigui relacionada directament amb tot allò “tòxic” de l’antic partit. L’actual vicepresidenta no pot ser comparada amb Mas, ni per edat ni per trajectòria política, i és injust que sigui valorada per darrere d’alguns altres candidats que porten anys vivint del partit i assumint tota mena de càrrecs. Si Munté no és renovació, tampoc ho és la que serà una de les caps visibles de la formació, Marta Pascal. 

Els líders del PDC marcaran la profunditat del canvi en base al que digui la militància, però la primera qüestió que hauran d’abordar és la de recosir relacions amb Demòcrates. Ningú no es pot creure que l’elecció del nom no portava implícita la voluntat d’apropiar-se de la marca “demòcrata”. Era una OPA, i tothom ho sabia. Els convergents tenien dret a escollir el nom que creguessin oportú, però que ni informessin del bateig als “afectats” denota un menysteniment que ara haurà de ser corregit.