Agitar les polítiques d'habitatge no significa només treure nous trucs del barret de mag que pugui tenir la Generalitat, l'Estat o un ajuntament ambiciós. Existeix també l'opció de mirar enrere, remenar el calaix dels projectes endormiscats, repensar-los, portar-los a l'actualitat. I és això precisament el que el Govern ara deixa intuir, tímidament. Ho fa mirant als nous barris plens d'habitatge protegit que haurien d'arribar a Catalunya, segons una planificació de finals dels 2000. Aquesta setmana es va revelar que l'executiu català té "sobre la taula" augmentar el nombre de pisos previstos a algunes de les anomenades Àrees Residencials Estratègiques (ARE). Però què són les AREs? Ara que revifa la seva menció, en ple debat de país sobre les polítiques habitacionals, Nació repassa un concepte mig oblidat pel pas dels anys, però encara vigent sobre el paper.

El cert és que qui pregunti per les AREs, actualment, no obtindrà una resposta especialment detallada. Entre el 2007 i el 2010 es va impulsar la gran planificació d'aquests espais, que bàsicament són zones del país on es va detectar que hi havia espai per projectar-hi grans quantitats d'habitatge. La condició que acompanyava aquells plans era que almenys el 50% dels pisos que s'hi construïssin fossin de protecció oficial. Gairebé dues dècades més tard, però, entre els anys postcrisi immobiliària i algunes reticències municipals, la majoria d'aquelles zones han quedat pendents de veure-hi cap obra o d'estrenar cap equipament. De fet, tampoc hi ha hagut cap gran anunci de seguiment d'aquell pla, durant els últims quinze anys, des de la Generalitat. Això també guarda relació amb els canvis de color polític del Govern, en aquesta etapa.

Tanmateix, encara consten almenys 73 punts del país que tenen un planejament urbanístic aprovat i que estarien preparats per tirar endavant els nous barris. En alguns casos les propostes són més ambicioses -a Reus es preveuen més de 5.000 pisos en una sola àrea- i en altres indrets són més humils -diversos projectes impliquen poc més de 100 habitatges-. Ara bé, totes impliquen utilitzar uns terrenys sense urbanitzar per fer-hi arribar noves comunitats.

Més de 70.000 nous pisos (que ara podrien ser-ne més)

Els privats, a qui l'administració anima perquè es converteixin en peça clau de la construcció d'habitatge protegit, també hi tenen l'ull posat a les AREs. Per això, el president de l'Associació de Promotors i Constructors d'Edificis (APCE) a Catalunya, Xavier Vilajoana, aquest dilluns va treure el tema en una trobada en què hi havia diversos representants de la Generalitat. El representant dels empresaris va reclamar que, per fer més "viable" la construcció de pisos assequibles, una opció era que l'administració permetés "augmentar l'edificabilitat" a les AREs. Això suposaria poder construir més habitatges, sigui guanyant alçada o ocupant més sòl. 

En aquest cas, el responsable del pla per fer arribar 50.000 pisos nous assequibles fins al 2030, Ramon García-Bragado, va respondre que la idea s'estava treballant i que era un fet conegut entre el sector. Igualment, fonts coneixedores matisen que aquest possible creixement de pisos previstos no s'aplicaria a totes les zones, sinó a aquelles on encara no ha començat el procés de reparcel·lació. També, però, caldria veure si els ajuntaments -una altra peça clau del procés- ho veuen amb bons ulls. En el passat, l'execució d'algunes AREs -a Tordera, Ripoll o Sant Celoni- van ser exposades a consultes populars i van quedar rebutjades.

El fet de crear nous barris de manera planificada té punts a favor. Estableix uns objectius coneguts de manera pública, però també endreça el territori. Si no, el creixement demogràfic a vegades deixa desigualtats territorials. Hi ha zones rellevants sense projectes, malgrat tenir bones connexions, mentre que altres punts del territori es converteixen en espais d'atracció de població sense que hi hagi una previsió treballada. A tall d'exemple, el Baix Penedès no només ha multiplicat per quatre la seva població en els darrers cinquanta anys, sinó que hi ha l'Institut d'Estadística de Catalunya preveu que serà la comarca que més creixerà en població la pròxima dècada. 

Per contra, no només les consultes populars van rebutjar en alguns casos l'aparició de nous barris amb molta població sobtada a alguns municipis, també forces com la CUP van fer-se escoltar a finals dels anys 2000 sobre aquest projecte. Des de l'esquerra anticapitalista s'argumentava que s'edificava massivament i ràpida, que es tocaven terrenys no urbanitzables i que es retorçaven processos urbanístics, de manera que es reduïen les garanties de la participació ciutadana en la planificació del territori. Al seu torn, en ser un projecte nascut del tripartit (PSC-ICV-EUiA-ERC), tampoc CiU va bolcar-se amb la idea, un fet que es va evidenciar després durant les presidències de la Generalitat que va anar ostentant la formació conservadora -i les seves formes successives-. 

Sigui com sigui, aquelles AREs que es reparteixen per tot el territori i que ja tenien algun plantejament aprovat acollien fins a 73.900 habitatges, i almenys la meitat d'aquesta xifra hauria de tenir alguna mena de protecció, un fet crucial per poder accedir a una llar, després que el mercat lliure hagi vist com s'han disparat els preus els últims anys. "Els prop de 70.000 habitatges previstos podrien allotjar, de manera equilibrada sobre el territori català, una població de més de 200.000 persones, equivalent a una ciutat com Terrassa", deia el 2010 el geògraf i llavors secretari de Planificació Territorial de la Generalitat, Oriol Nel·lo. Ara, a més, si s'augmentessin les edificabilitats calculades, la xifra encara seria més alta.

Sigui com sigui, els esforços del passat ara han quedat en suspens. Per tirar-les endavant, aquestes zones van comptar amb la planificació de més de 500 professionals entre arquitectes, enginyers, ambientalistes, biòlegs i geògrafs, recull el primer gran informe de la Generalitat sobre el tema (Les àrees residencials estratègiques, 2010).

El pla que es va diluir (i pot ressorgir)

Tanmateix, ràpidament va advertir-se que la crisi immobiliària -que va aparèixer just mentre es dissenyaven aquests plans- ho condicionaria tot. Ho explicava la mateixa Carme Trilla, secretària d'Habitatge del moment, en la seva reflexió sobre les AREs. "Els ritmes que es poden seguir avui i que es podran seguir en el futur més pròxim no són, ni de bon tros, els previstos: els promotors privats es troben fortament minvats en les seves capacitats d'endeutament, i l'Incasòl, com a administració actuant en una part important dels que hauran d'anar sent els consorcis urbanístics, es troba també fortament limitat en la seva capacitat operativa", sostenia Trilla.

Dit i fet. El pas del temps va confirmar les complexitats econòmiques, la manca de voluntat política o la falta de múscul local per tirar-ho endavant, mentre la identificació amb el projecte, des de la Generalitat, es deia difusa. Aquest diari ha reclamat saber quantes AREs s'han acabat en tots aquests anys i, de moment, el Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica no ho ha aclarit. De moment, està sobre la taula repensar alguns d'aquells projectes. Falta, com és habitual, la concreció. Illa haurà de decidir si prioritza un nou impuls a aquells nous barris projectats gairebé vint anys enrere.