"És possible ser independentista i d'esquerres?" M'ho va preguntar un periodista sense ànim, crec jo, d'empipar ni d'enredar-se en polèmiques. De seguida vaig pensar que era una falsa disjuntiva. Em va venir al capdavant el Congrés Nacional Africà, el Front Popular per a l'Alliberament de Palestina o els tupamars de Pepe Mujica, esquerres reconegudes que alguna vegada van conjugar socialisme i alliberament nacional. La pregunta del dimoni es mereixia respondre amb una pregunta simètrica. “És possible ser d'esquerres i negar la determinació lliure dels pobles?”.
"No és possible ser independentista i ser d'esquerres", va dir Salvador Illa a Pere Aragonès quan el primer era candidat i el segon president. “L'independentisme és aixecar fronteres on no n'hi ha”, va afegir el líder del PSC. La menció fronterera té la seva gràcia. Des del 2015, França ha endurit els controls a la Jonquera i Portbou. El 2020, amb motiu de la Covid, Sánchez va blindar la frontera que separa el nord i el sud de Catalunya. El 2021, el prefecte dels Pirineus Orientals va clausurar el trànsit per Coll de Banyuls amb una barrera de roques.
Aquesta vella i falsa disjuntiva planeja sovint sobre la política espanyola. El 2022, per exemple, ERC, EH Bildu, CUP i BNG es van desmarcar de la reforma laboral que Yolanda Díaz havia negociat amb la patronal i amb CCOO i UGT. Els defensors del text van abundar en la percepció que les esquerres independentistes estaven renyides amb els drets laborals. A l'ecosistema mediàtic espanyol s'ometia la posició dels sindicats catalans, gallecs i bascos que reclamaven la total derogació de l'herència de Rajoy.
La història es repeteix amb altres vímets i altres personatges en el projecte de llei per reduir la jornada laboral a 37,5 hores setmanals. Aquesta vegada, ERC, EH Bildu i BNG sí que estan per la feina, però el vot negatiu de Junts ha decantat la balança cap al costat del PP i Vox. Un cop més els independentistes contra la classe treballadora. “Es diu lluita de classes i vostè representa el capital”, li ha dit Yolanda Díaz a Míriam Nogueras.
Junts es defensa i suggereix que el Govern espanyol no portava cap intenció d'aprovar la llei. "La precipitació s'ha carregat qualsevol possibilitat d'acord" diu Josep Maria Cervera. Enric Juliana ve a deduir una cosa semblant: “Calia un mínim estudi de la realitat catalana per saber que Junts no donaria suport mai la reducció de jornada sense l'acord de Foment del Treball i Pimec”. Dit altrament, el Govern espanyol potser no estava tan interessat a aprovar la llei com a escenificar un antagonisme.
El problema és que Sánchez voldrà aprovar els Pressupostos del 2026 amb aquests diputats que Yolanda Díaz considera “representants del capital”. I llavors caldrà temperar gaites. La lliçó és simple: és possible ser independentista siguis d'esquerres o de dretes, però el PSOE els necessita a tots ells per governar. Encara que l'èpica dels discursos suporti qualsevol cosa, els números són els que són i donen per allò que donen.