La influencer María Pombo ha estat protagonista aquests últims dies perquè s’ha atrevit a qüestionar la lectura dient més o menys això: “Ho diré, crec que s’ha de començar a superar que hi ha gent a qui no li agrada llegir. I a sobre no sou millors perquè us agradi llegir”. La polèmica estava servida i el soroll ha estat important. A una banda, els que donen suport a la influencer amb la idea que la defensa de la lectura és, massa sovint, una impostura intel·lectual amb tuf d’elitisme. A l’altra, els indignats perquè algú ha gosat posar en qüestió un dels hàbits culturals que més consens generen com a eina per a l'educació i la maduració intel·lectual. 

Seria, més o menys, com si qualsevol veu pública gosés criticar l'esport o l’hàbit d’anar al gimnàs. No ets millor persona pel fet de fer esport, però és gairebé segur que si en fas et trobaràs més bé i tindràs millor salut, tan física com mental. No és una hipòtesi, hi ha un bé de Déu de dades i evidències que confirmen que les persones que de forma habitual practiquen alguna activitat física són més felices i tenen un nivell de satisfacció vital més alt. 

Tothom pot defensar el que vulgui, només faltaria. Reivindicar el dret a la peresa i a una vida sedentària és legítim i respectable, però convé saber que és una mala idea que gairebé sempre acaba tenint conseqüències pèssimes. Pots tenir sobrepès, passar el dia assegut i deixar que el teu cos s'atrofiï, però sàpigues que estàs comprant números per tenir problemes de salut importants més d'hora que tard. Tu mateix!

Hi ha paral·lels entre l'esport i la lectura. Que llegir és per al cervell el que el gimnàs és per al cos no és res massa original, és una cita apòcrifa d'aquestes que internet atribueix a dues dotzenes de personalitats diverses. No és una idea original perquè és gairebé una evidència. Llegir ens fa més cultes, més empàtics, més savis i més preparats per encarar les dificultats de la vida. Amb l'excepció de la pedanteria, que Déu n'hi do, gairebé tot el que la lectura ens aporta és positiu. 

Llegir potser no ens fa millors persones, però ens fa persones millors. Llegir per mirar d’entendre el món aprenent sobre el món. Llegir per viure diverses vides posant-nos a la pell de personalitats i personatges. Llegir per tenir el privilegi de conversar amb savis morts. Llegir com una forma de gaudir de converses que costen de trobar, enraonades i lentes. Llegir per escoltar sense pensar a respondre. Llegir com una porta al gran món des de qualsevol racó del nostre petit món. Llegir per aprendre a escriure i, per tant, a pensar. Llegir, en definitiva, per ser lliure. 

Com passa tot sovint, el debat sobre lectura d’aquests darrers dies és alguna cosa més del que pot semblar en aparença. Per sota i per sobre de la discussió sobre la lectura hi ha una altra cosa, dues preguntes cabdals sense resposta compartida. La primera és sobre la vida bona i la bona vida. Si la vida és el plaer i la felicitat, la lectura és la porta a uns plaers superiors que només es valoren quan s’hi té accés. Si la vida és madurar i créixer, en canvi, la lectura és gairebé indispensable per aconseguir-ho. La segona pregunta impugna la primera i té una resposta nova des de fa poques dècades. Qui té la legitimitat per dir què és una vida bona i assenyalar alguns plaers com a superiors? Si la resposta és ningú, o tothom, no cal dir res més i ja podem anar plegant.