Mirar massa de prop

«Ens grinyola la flotilla perquè la mirem massa de prop, fins que Israel els ataca amb drons al port de Tunis i ens regala la perspectiva que ens faltava»

13 de setembre de 2025

Ens grinyola la flotilla perquè la mirem massa de prop. Coneixem massa alguns dels que la promouen i dels qui han pujat als vaixells, de quin partit són o de quins interessos polítics locals estan al servei. Sabem de la necessitat malaltissa de protagonisme d’aquest o d’aquell altre, de les contradiccions del de més enllà, ensumem el postureig i recordem el que va fer o va deixar de fer tal persona o tal altra en altres circumstàncies... Ens grinyola la flotilla, fins que Israel els ataca dues vegades al port de  Tunis amb artefactes incendiaris llençats des de drons, i ens regala la perspectiva que ens faltava. 

Mirat amb perspectiva, que vint-i-tantes embarcacions modestes i desarmades surtin d’un port mediterrani amb ajut humanitari per intentar trencar el bloqueig de Gaza, és un inconvenient per al govern israelià en un front important de totes les guerres: el de la propaganda. Per això els vol espantar i que no continuïn el viatge. I per això, si decideixen continuar, ja no s’hi valdrà la mirada de prop, i ja serà irrellevant com ens caiguin de bé o de malament les persones concretes, perquè la flotilla haurà entrat en una altra dimensió i les nostres fílies i fòbies locals seran ridícules en comparació amb el seu paper polític i comunicatiu en un conflicte global.

No és un mal dels catalans només, a tot arreu del món es miren massa de prop les seves coses, i així és com sovint costa de reconèixer i distingir els fenòmens que acabaran passant als llibres d’història dels que no passaran d’anècdota o anotació a peu de pàgina. Ens passa a nosaltres amb la mirada sobre el procés. Els protagonistes, tant els pros com els anti independència, ens són massa propers, els coneixem massa bé. A alguns, fins i tot els tenim calidíssims. Manen les fílies i les fòbies, i ens fa mandra elevar la mirada i analitzar amb perspectiva històrica. Cada vegada que ho provo, però, m’assalta el mateix dubte. No soc capaç de dir si d’aquí a dos-cents anys els llibres explicaran que el procés va ser el cant del cigne desesperat d’una nació que va acabar desapareixent, o bé la primera manifestació rellevant de la voluntat d’estat d’un país que va acabar essent independent.