Vaig assistir a la gran manifestació de l’11 de setembre de 1977, la del milió de persones reclamant llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia. Des d’aleshores no recordo haver faltat mai a la cita. He estat present a totes les Diades, però amb un especial sentit de continuïtat des de la del 10 de juliol del 2010, aquella multitudinària marxa contra la sentència del Tribunal Constitucional que escapçava l’Estatut del 2006.
Entre 2010 i 2017 vaig viure amb notable orgull de país la força col·lectiva de les grans mobilitzacions de l’independentisme. I, tot i el sotrac del 2017, he continuat participant en totes les que s’han convocat. I no ho dic per posar en relleu cap especial mèrit, ho faig constar perquè aquells que analitzen les Diades obsessionats només pel nombre de participants, s’equivoquen. Les veritats d’una societat s’expressen en xifres però també en el simbòlic.
Cada any la jornada ofereix matisos, i no pocs. Amb ganes d’observar-los, s’hi troben pistes sobre l’estat real del país. I dic de la jornada perquè no és només la manifestació de l’ANC el que compta. Cal tenir presents els actes de la vigília, el to de l’ofrena davant de Casanovas i tota la resta: proposta d’Òmnium, manifestació de l’Assemblea i associats, les altres manifestacions particulars, l’acte institucional del govern i de tot el territori, etc.
També cal observar com es llegeix des de fora de Catalunya. En l'àmbit internacional hem desaparegut del radar. Hi ha massa coses embolicades en la geopolítica internacional. Ningú vol sentir parlar d’una Catalunya-problema. Però caldria una política internacional del cas català una mica més convincent.
En l'àmbit espanyol, els analistes madrilenys estan del tot segurs que l’Estat ha guanyat, i per tant que ells han guanyat. Continuen malaltissament atrapats pels prejudicis de tota la vida. Salvades escasses excepcions, els articulistes de Madrid insisteixen en interpretacions miserables i autoritàries. També aquí caldria fer un esforç per centrar el discurs català: Catalunya vol solucions polítiques democràtiques, el catalanisme independentista és integrador, Espanya ofereix autoritarisme i l’espanyolisme és excloent.
En l'àmbit intern cal combatre una idea abusivament banal: tothom dona per confirmada una profunda desmobilització de l’independentisme, però al meu entendre la desmobilització té més a veure amb el profund malestar de la ciutadania amb els partits independentistes que no pas amb la mort de l’ideari que la produí fa només 8 anys.
Entenguem-ho: la gent no va a les manifestacions perquè no creu —amb raó— que els partits sàpiguen com capitalitzar-les, com no van saber fer-ho amb el referèndum de l’1 d’octubre de l’any 2017. La Diada, doncs, no ha confirmat la desmobilització de l’independentisme, sinó el fracàs del partidisme independentista.
Han desaparegut les grans onades humanes del període 2012-2017, però no ha desaparegut cap de les causes que les van motivar. Catalunya continua havent de defensar la llengua, un finançament just i el reconeixement nacional. En general, la ciutadania té més convicció encara que, si el partidisme independentista no canvia de plantejaments, la destrossa que hi pot fer una Espanya en mans del PP i Vox pot ser descomunal.
Les onades tornaran si algú és capaç de donar-los-hi sentit. Crec que més que mai, i sembla mentida que els partits no sàpiguen com entrar-hi, gran part de la societat catalana percep l’amenaça que pesa sobre la catalanitat. I sap que Europa no està per ajudar els catalans. I sap que ha d’aprendre a fer front a l’Estat i als partits espanyolistes d’una altra manera perquè el seu país està en perill. Però també hi ha molta gent que pensa que mobilitzant-se un dia a l’any i desunits no es va enlloc.
La gràcia de l’11 de setembre és que allò que sembla repetit no és mai idèntic. La nota positiva d’abans-d’ahir van ser els joves. Els nous joves. Al carrer es feia notar una nova generació. Una escena ho resumeix bé: dos nois, davant una parada de samarretes, pregunten si es pot escollir el color. La veterana venedora els respon que totes són color salmó. Ells repliquen que n’han vist de blaves, verdes o grogues. “Eren d’altres anys”, els contesta ella. Els nois s’hi resignen amb un somriure tímid: és la seva primera Diada, tenen 17 i 19 anys. I no eren els únics. N’hi havia molts més com ells.
L’entrada generacional conviu amb la presència fidel dels veterans. L’ANC, malgrat les pugnes internes que arrossega, va mostrar un discurs coherent: va defensar allò de sempre —llengua, nació, finançament, rodalies—, però ho va saber fer emparada en els grans objectius nacionals. Lluís Llach, com a portaveu dels convocants, va gosar tornar a posar sobre l’escenari l’objectiu de la República catalana.
La Diada va mostrar una altra petita novetat: el gir de discurs del PSC. Veurem fins a on es desplega. El president Illa sap dels límits del seu discurs. Sap que la pretesa normalitat és un eslògan i no una realitat. És anormal el dèficit en els serveis públics tipus rodalies i sanitat; és anòmal no aplicar l’amnistia; és anormal el finançament de Catalunya, i és anormal el combat indecent de la dreta espanyola contra el català. El president Illa sap que la seva normalitat serà desmentida dia a dia per l’Estat, i sap que la seva continuïtat serà difícil si no reforça el vell perfil catalanista autonomista, quasi abandonat. La Diada ha suposat la posada en escena d’un renovat discurs a favor de la llengua. Només cal comparar el que han dit ell i l’alcalde de Barcelona amb el silenci dels darrers anys i fixar-se una mica en el missatge que contenia l’acte institucional celebrat al Teatre Nacional.
El PSC està recuperant part del seu antic discurs catalanista, reivindicant mínimament la llengua i els serveis públics. És un moviment tàctic: el vell catalanisme autonomista és una relíquia que pretén reincorporar una normalitat depassada per la història, incapaç d’afrontar l’arrel del problema, però útil per anar fent, especialment mentre el catalanisme independentista sigui incapaç de sortir del consignisme improductiu.
Els partits independentistes —ERC, Junts, la CUP— durant la Diada no van estar en el mapa. La seva significació política és cada cop més insignificant. És un element crucial de la qüestió, perquè la solució no depèn de Madrid, depèn dels catalans i dels seus dirigents. Es vulgui o no, els partits haurien d’estar en primer pla, transformant-se per dins, entenent el que succeeix fora, oferint una analítica de la realitat més convincent que un tuit de tant en tant. De moment no hi són i tampoc se’ls espera, la qual cosa multiplica la sensació de desorientació.
Mentrestant, Madrid continua igual. En el seu discurs sobre l’estat de la Comunitat, Isabel Díaz Ayuso va dir una gran mentida i una gran veritat, segurament de manera inconscient. La mentida: que Catalunya és la causa de tots els mals d’Espanya. En això es basa el populisme polític espanyol. Caldria combatre-ho cada dia, amb convicció i unitat, o s’ho acabaran creient els nous catalans, que són molts. A la senyora Ayuso se li escapa una sola veritat: que no hi ha res pitjor per a Madrid que un finançament just per a Catalunya.
I té raó: perquè si Catalunya aconseguís un model decent de finançament i d’estat, Madrid DF perdria la seva principal font de privilegis fiscals i econòmics i tota la política madrilenya la font del seu poder. Aquesta dependència financera, de la qual gairebé no es parla en els grans mitjans espanyols, és en realitat el nucli del conflicte.
Però la realitat és que, mentrestant, el país català continua intimidat i limitat per un Estat autoritari; també confós per uns lideratges independentistes erràtics i sovint més pendents de la tàctica que de l’estratègia. La realitat és que el malestar social és evident i l’empobriment del país també. Les classes mitjanes catalanes continuen perdent benestar i qualitat de vida. La capacitat dels joves d’engrescar-se amb el seu futur es redueix.
I davant d’això, tenim o bé ignominiosa opció de la dreta espanyolista, la pretesa normalitat que proposa el PSC, en realitat un catalanisme de mínims, subordinat a l’opac projecte d’Espanya del PSOE i funcional al del PP i Vox; o bé la reconfiguració d’un projecte d’estat-nació radicalment democràtic, integrador, avançat i europeu. I, per tant, basat en els grans principis històrics del catalanisme. I de nou caldrà triar.
La Diada, almenys a mi, m’ha produït la impressió que estem davant d’un nou cicle polític que confrontarà ambdues visions en les opcions del dia a dia i a llarg termini. La política estatal accentuarà la seva instrumentalització de Catalunya. El PSC accentuarà el seu catalanisme autonomista de mínims. Als partits independentistes, la Diada els reclama un catalanisme d’estat català que recuperi claredat, esperança i unitat. Un catalanisme amb horitzó propi, capaç de tornar a mobilitzar la societat.
La del 2025 no ha estat una Diada massiva, però sí reveladora. Ha confirmat que res en política no s’acaba fins que el problema no es resol. I pels catalans el problema no està resolt. He estat present a totes les Diades, des de la del 1977 fins avui. Les he vistes plenes d’eufòria i també marcades pel desencís. La d’aquest any no quedarà en el record per la seva multitud, però sí per haver mostrat que, malgrat la fatiga i els errors, la societat catalana no ha claudicat.
Quan camino per la manifestació inevitablement em venen al cap les imatges del 1976, 1977, 2010, del 2012, del 2017. Cap any és igual, però tots tenen un punt en comú: la gent. Aquesta vegada no hi havia l’èpica d’altres vegades, però sí la constància dels que no es rendeixen i la curiositat dels que s’estrenen. Entre els veterans que persisteixen i els joves que s’incorporen, hi ha la prova que la continuïtat no és un miracle, sinó la resposta tossuda a un problema que segueix sense resoldre’s. En aquesta barreja de memòria i futur hi veig la certesa que el fil no s’ha trencat i que Catalunya, amb totes les dificultats, continua buscant el lloc que no li permeten tenir.