Quan un tribunal no només qüestiona, sinó que anul·la els fonaments d’allò que concebem com a pedra angular del nostre model educatiu —que consagra el català com a llengua vehicular, d’aprenentatge i d’atenció— no estem davant d’un detall tècnic. Estem davant d’un acte clar de conflicte de legitimitats: la legitimitat democràtica de les institucions catalanes i la legitimitat constitucional d’Espanya.

La sentència del TSJC, que estima parcialment el recurs de l’Asamblea por una Escuela Bilingüe, anul·la articles que consagraven l’ús del català i de l’aranès com a llengües vehiculars i habituals en la docència, la relació amb les famílies, els materials, les avaluacions, i la recepció de l’alumnat nouvingut.

Aquest colp judicial no pot ser interpretat com un fet aïllat. S’inscriu en una estratègia que busca reduir la centralitat del català a l’escola, a favor d’un model que pretén imposar percentatges fixos d’ús del castellà. Un model que, en essència, desdibuixa la immersió i l’ús social del català —i amb això, la nostra identitat i cohesió.

En l’imaginari col·lectiu del nacionalisme espanyol, la llengua catalana és una amenaça per a la unitat immanent de la nació espanyola i el vehicle privilegiat d’adoctrinament separatista. Arraconar-la a l’àmbit estrictament familiar és un objectiu d’estat des de fa més de tres segles.

L’argument del tribunal es fonamenta en la necessitat d’un "equilibri" entre llengües cooficials. Però sabem que el català no està en igualtat: no només ha patit dècades de desconeixement, sinó que continua tenint menys presència social i institucional. Volem “equilibri” en un sistema educatiu que ha de compensar aquesta desigualtat, no perpetuar-la.

No és banal que aquesta decisió arribés just abans de la Diada. És un recordatori —i també un avís— que la llengua continua sent un camp de batalla. Aquest és el context en què el Govern ha anunciat el recurs, i des de les entitats com Plataforma per la Llengua i l’ANC, s’insisteix en la mobilització i la defensa de la llengua com a símbol de justícia social.

Però no n’hi ha prou amb recórrer judicialment. Cal un projecte nacional que faci reversible aquesta erosió. Cal una mobilització permanent —i no només institucional— sinó des de les famílies, el professorat, les entitats culturals, i la ciutadania que vol defensar la llengua i l’escola catalana.

La independència segueix sent l’única garantia màxima de preservació del català. Però no n’hi ha prou amb això si no ancoren en un projecte educatiu robust, amb equips directius protegits, amb comunitats educatives preparades per resistir, i amb polítiques culturals, lingüístiques i comunicatives complementàries.