Hi ha un mem que circula des de fa uns quants anys per internet i que resumeix com hauria transcorregut l'argument de la sèrie Breaking Bad si hagués tingut lloc al Canadà en comptes dels Estats Units. En aquesta trama alternativa, un doctor del sistema públic de salut diagnostica a Walter White un avançat càncer de pulmó. Tot seguit, comença el tractament. Final de Breaking Bad. No hi ha una llarga travessia de penúries delictives ni laboratoris de metamfetamina. Tampoc no hi ha comptes de compte ni blanqueig de capitals perquè el protagonista disposa d'accés a una sanitat gratuïta.

L'altre dia, llegint Un estudi en escarlata d'Arthur Conan Doyle, vaig recordar que van ser les dificultats econòmiques i no l'afinitat el que va fer que John H. Watson i Sherlock Holmes es coneguessin. El doctor Watson ha sortit malparat de la segona guerra angloafganesa i torna a Londres per tancar les ferides. Com que els preus de l'habitatge són poc assequibles, fa saber al seu amic Stamford que busca un sostre digne a un preu raonable. Quina casualitat, respon Stamford, perquè conec un home anomenat Holmes que ha trobat un piset al 221B de Baker Street, però no el pot pagar sol.

Tots els manuals d'escriptura dramàtica recorden que les històries estan fetes de desitjos i obstacles. Algú vol alguna cosa, però experimenta dificultats per aconseguir-ho. Sense conflicte no hi ha història. Si Breaking Bad va ser capaç d'enganxar-nos durant cinc temporades és perquè al bo de White, àlies Heisenberg, tot li sortia regular i les seves conquestes pírriques sempre portaven més problemes que solucions. El mateix es podria dir de les novel·les de detectius. Sense crim no hi ha indagacions ni justícia. I en el cas de Holmes, el primer gran crim de la saga és la precarietat de l'habitatge.

El capitalisme, en el seu vessant més afamat, no deixa de buscar nous espais de negoci fins i tot a costa dels drets que creiem sagrats. A poc a poc, com la tortura de la gota xinesa, la iniciativa privada ha anat penetrant als hospitals i als serveis d'atenció primària. Proliferen els dirigents polítics que veuen la sanitat pública com un destorb improductiu i no com una benedicció de la intel·ligència col·lectiva. I què cal dir de l'habitatge. Ens han intoxicat amb una dosi mortífera d'amarroses i ja no ens preocupen tant els desnonaments com el fantasma invisible dels okupes.

Breaking Bad existeix gràcies a una sanitat de preus prohibitius. Sherlock Holmes i John H. Watson es coneixen gràcies a la carestia de la vivenda. El Decamerón existeix gràcies als estralls de la pesta negra a Florència i La llista de Schindler existeix gràcies als estralls dels nazis a Cracòvia. Ara que es constitueixen els ajuntaments i comença el ball de governs, tinc només una petició: feu el que vulgueu o el que pugueu, però no ens doneu més motius per escriure bones històries.

Lee aquí la versión en castellano del artículo de Jonathan Martínez.