Què era exactament una caixa d’estalvi? La pregunta només es podrà respondre en els anys que vindran des del cinisme o la ira. Perquè aquestes presumptes entitats benemèrites tenien com a objecte formal operacions financeres sense ànim de lucre al darrere de les quals hi hauria d’haver-hi hagut una intenció social. “Obra social” i “obra cultural” en deien. Però aquestes bones intencions, travades al llarg de més d’un segle, han quedat en descarnada evidència només en un any. Quan s’ha sabut que darrere una majoria d’aquestes entitats hi havia el control polític, l’amiguisme descarat, l’interès clientelar, el finançament d’absurdes empreses públiques i l’enriquiment dels seus directius, nomenats a dit per les administracions que les controlaven.

Tot això se sabia? En part, sí. A Catalunya hi havia sospites més que fonamentades de gestió fosca en totes les que depenien directament del control públic. Que és com dir gairebé totes, tret de La Caixa. Però en els bons temps dels crèdits il·limitats i de les alegries publicitàries i patrocinadores, els que en resultaven beneficiats miraven cap a un altre costat. I tothom donava per bona la intenció d’afavorir el “teixit territorial”. Encara que fos a costa d’acceptar que una sèrie de jubilats de luxe decidits pels partits s’hi refugiessin amb la intenció de passar a millor vida en el sentit més terrenal del terme.

Ara els rellotges trencats ensenyen els budells. Aquests dies, per exemple, els irresponsables de la que es va dir Caja de Ahorros del Mediterráneo –una entitat intervinguda, líder en insolvència-  han passat per les Corts Valencianes a explicar per què l’entitat que dirigien va passar de declarar 244 milions de beneficis l’any 2010 a perpetrar 1.136 milions en pèrdues només sis mesos més tard. Els diputats valencians han hagut d’acostumar-se a tot. S’han cobert d’escates després de tot el serial derivat del cas Gürtel. Però fins i tot els més blindats no han pogut evitar l’estupefacció davant les declaracions descarades dels autors de la catàstrofe, que es llancen les culpes els uns als altres.

Ara diu la Fiscalia Anticorrupció de l’Estat que investigarà “les responsabilitats penals que es puguin derivar de la gestió de les caixes”. A bona hora. El gran problema és que l’àmbit penal és molt prim. La majoria de les actuacions dels directius de les caixes fallides només es poden considerar irresponsabilitat, negligència i excés. Però tot això s’ha fet amb diners parapúblics. És a dir, des d’entitats fortament intervingudes per les administracions públiques. Ha arribat el moment de modificar el codi penal. Rajoy no ho farà. Està més preocupat per altres delictes. Però, ni que així fos, tota la tropa de deshonrats i saltamarges que han destrossat “el model” de caixes se’n salvarien. Si la indignació dels contribuents fos més sòlida que una acampada i una manifestació, alguns prohoms que continuen perdonant la vida a la plebs no podrien sortir al carrer.