Al voltant de la llengua, i en estil abreviat, tres casos reals viscuts a Madrid, dues consideracions i un aclariment final. Que l'assumpte, de tan tocat, amenaça amb avorrir.

Cas 1. Dijous passat. La meua filla menuda, 7 mesos de vida, rep tractament hospitalari a la capital de l'Estat. Allà va nàixer, allà li porten l'historial. Analítica sanguínia. Durant l'extracció, es desfà en llàgrimes. Sa mare: “ja passa tot, xicoteta, no plores. Hui estàs patint molt.” Infermera: “Si le hablas así no te entendemos nada”. La mare: “Quien me debe entender es mi hija”. Infermera: “Pero nosotras también tendremos que entenderte ¿no?”. Silenci. Esparadrap. Adéu.

Cas 2. Estiu del 2008. En una botiga d'electrodomèstics, comprant frigorífic i rentadora. El venedor, la meua dona i jo. Ell revisa catàlegs. Nosaltres dos valorem l'oferta. “Jo crec que són bons aparells”, dic. “I estan bé de preu”, diu ella. “Bueno, ya vale ¿no?”, afegeix el venedor. Llarga discussió sobre els drets d'expressió de cadascú. Sobre el dret a la intimitat familiar. Tanquem la conversa sense acord.

Cas 3. Desembre del 1993. Una periodista catalana agafa un taxi a les portes de la seu central del Banesto. L'acaben d'intervindre. Amb un Motorola Explorer, m'explica la situació: “Estan escorcollant el banc, diuen que va per a llarg”. Taxista (un clàssic en aquestos afers): “Señorita, haga el favor de hablar usted español”. “Pero si no estoy hablando con usted”. Sí. No. Que sí. Que no...La “señorita” abandona el taxi a meitat de trajecte.

Consideració 1. Madrid és unívoca. Com a regla general, ni fatxa ni intolerant: unívoca. Després de 25 anys vivint allà, la conec bé. A un anglès, un japonès o un suec se li reconeix el dret d'expressió, naturalment. Als que parlem català, basc o gallec, no. Però no per imposició, sinó per univocitat. “Un español, aquí, habla español. Aun con la madre que lo parió”. I no busqueu prepotència en aquest postulat. És, per a ells, una qüestió d'ordre universal. Hi ha gent, és cert, que fa de la llengua bandera; gent d'ideologia recalcitrant, gent que t'enviaria a la presó per parlar diferent. Però, si referim majories, la gran majoria dels madrilenys entenen i respecten l'existència d'altres llengües a l'Estat legalment vigent. Sovint, viatgen a Vigo, o a Dénia, o a Zarautz. I, allà on van, respecten els costums i la biodiversitat maleint, si voleu, la incomoditat que els puga suposar. El problema surt quan la biodiversitat els visita a ells. En la seua estructura cerebral (i conste que no vull ser ofensiu) només cap l'existència d'una "llengua nacional". Són, en matèria lingüística, unidireccionals, irreflexius, irracionals. D'esquerres o de dretes, indistintament. “Aquí, usted, habla como los de aquí”. Et volen desvinculat de tu mateix per criteris de geolocalització. Si no et comportes com un travesti, et prenen per desconsiderat. O per maleducat. Encara que estigues parlant amb la teua mare, la que et va parir. El que, per a nosaltres, és un exercici d'espontaneïtat, per a ells és un insult imperdonable. Unívocs.  

Consideració 2. Jo, als meus fills, els parlaré valencià a Madrid, al llac Michigan i a Vladivostok. Sempre. I saben què? Ja no perd el temps justificant-ho. Per a determinats debats, em declare insolvent.

Aclariment final. La periodista catalana és, hui per hui, una assídua tertuliana detractora del sobiranisme i, fins i tot, del nacionalisme català. Els electrodomèstics li'ls acabàrem comprant a aquell morritort perquè el seu preu era imbatible (la pela és la pela). I la xiqueta va superant proves. La tinc ací, somrient-me. La meua madrilenya. Ai.