Ucraïna, diguem-ho d’entrada, és víctima de la seva pròpia història. Les seves fronteres han oscil·lat cap l’est o l’oest en funció de quin hagi estat el final de la guerra de torn, amb tot el que suposa d’absorció en el territori de diverses ètnies, diverses cultures, diverses llengües. No es pot oblidar que el primer imperi rus va néixer a Ucraïna i Kiev en va ser la capital; corria el segle X. Cenyint-nos als temps més propers i després de passar per diverses etapes de país subjugat i país independent, el 1917, Ucraïna es va tornar a declarar independent, tot i que la invasió alemanya va donar peu a la formació de dues Ucraïnes, una sotmesa als alemanys i una altra bolxevica. Després de la II Guerra Mundial va rebre territoris pertanyents a Txecoslovàquia, Romania i Polònia, i en va perdre per l’est. Això vol dir, una part d'Ucraïna més occidentalitzada i una altra més pro-russa. Val a dir: la mateixa situació actual, cent anys enrere. Res estrany, doncs, el conflicte actual.

Deixar de banda les pressions i interessos polítics i econòmics, tant de la UE com de Rússia, seria obviar la realitat. Perduda Ucraïna per a la Comunitat d’Estats Independents, els estatuts de la qual mai va ratificar, i, impensable a hores d’ara la adhesió d’Ucraïna a la Unió Econòmica Eurasiàtica, totes dues liderades per Rússia, i amb l’interès de la població ucraïnesa occidental de trobar un nexe d’unió amb la UE amb el vistiplau, no ens enganyem, dels països més rellevants de la Unió, Rússia necessita un estat independent que faci de tap entre la Ucraïna pro-occidental i la seva frontera. D’aquí l’ajuda a la part ucraïnesa russòfona, d’aquí l’anterior annexió de Crimea. Però també facilita aquesta operació de divisió d’Ucraïna la radical diferència ideològica, religiosa i de sentiment de pertinença de les dues parts d’Ucraïna que, repetim, es van formar els anys quaranta del segle passat i que la realitat actual ens fa paleses. Dues Ucraïnes que, avui per avui, són irreconciliables.

Aquesta és la realitat de la Ucraïna, de les Ucraïnes d’avui. Entossudir-se, l'opinió pública, els governs i els formadors d’opinió occidentals, en voler preservar la unitat d'Ucraïna tan sols ha servit per prolongar una guerra civil, amb milers de víctimes innocents, que es podia haver evitat si s’hagués acceptat des del començament la realitat de dues poblacions ucraïneses ben diferenciades. La imposició d'una partició racional del territori en dos estats independents era, i és, la solució més raonable. Aquest entossudiment en voler mantenir les fronteres interiors dels estats ha suposat, al llarg dels anys, la pèrdua de milers de vides en guerres ètniques o religioses al Sudan, a la República del Congo, a Nigèria i al Txat per posar uns exemples africans, o a Afganistan o Irak a l’Àsia que es podien evitar. Un error -el manteniment forçat de les fronteres interiors dels estats-, que també altera la pacífica convivència ciutadana, amb totes les diferències de fons i forma, en països europeus com Bèlgica, Gran Bretanya o Espanya, també víctimes de la seva pròpia història. Alguna vegada ja he escrit que tan inútil seria una ONU amb 300 membres com ho és ara amb els 193 actuals.