Sóc un paio de poble. Vaig créixer fins als 16 anys en un petit poble navarrès que no arriba als 300 habitants. Món rural, ovelles per la carretera, tractors per tot arreu, hortes, carrers deserts, tothom té més de 60 anys. Conec bé aquesta gent, entenc què pensen i com pensen. Em faig una idea prou acurada sobre quins poden ser els anhels compartits de la gent dels pobles, de la meva gent.

En ple debat sobre el creixement dels populismes de dreta a Europa, que se solen enllaçar amb els nacionalismes –com la majoria dels grans fenòmens polítics d'aquest segle XX que no acaba de morir–, hi ha tot un corrent d'opinió que tracta de posae-hi un contrapès amb idees pretesament cosmopolites, que enalteixen les urbs, la seva cultura i les seves estructures polítiques. I alhora, carreguen contra una visió del món que associen a la mentalitat de poble o "de províncies", tancada en si mateixa i endarrerida.

Aquest imaginari té expressions polítiques concretes. La majoria dels partits d'esquerres es bolquen a les grans ciutats, a les metròpolis, i deixen oblidat el territori. Com a molt fan un discurs vague sobre l’economia verda o el desenvolupament rural, sense anar més enllà. I després, quan observen que sense els pobles no es poden guanyar les eleccions, encara reclamen un sistema electoral que rebaixi el pes electoral d'aquests llocs, per poder oblidar-los encara més.

Són en aquests pobles i ciutats petites on més arrelen les idees reaccionàries, que sovint venen a donar resposta a qüestions, pors i inquietuds d'aquesta gent. Des dels pobles es veu un món morir, perquè s’està morint. I la mort d'aquest món, encara que sigui imparable i fins i tot pugui arribar a ser desitjable, genera un pànic bastant comprensible des dels ulls de qui més de prop el mira.

No es tracta només de la mort d’una certa forma de viure, d’unes tradicions o d’una cultura, tot i que també. Es tracta d’un canvi econòmic global de dimensions colossals durant els darrers 20 anys, perfectament assimilable a la revolució industrial. Els agricultors i ramaders, que ja fa dècades havien estat sobretot treballadors per compte propi, cada vegada ho poden ser menys perquè competeixen en un mercat mundial gegant on sembla que només es pot guanyar en productivitat amb economies d’escala, es a dir, concentrant la propietat. El mateix passa amb botiguers o petits comerciats. El trencament del mercat laboral ha deixat els sous dels jornalers i treballadors del camp en nivells insostenibles, moltes vegades via subcontractes.

Les manufactures i treballs de transformació troben cada vegada menys raons per seguir a prop de la materia prima, i busquen la maximització de beneficis traslladant-se i arrasant amb economies de comunitats senceres. L’economia verda és, en moltes ocasions, una prima a l’amo de la terra, atur per a qui la traballava i extracció de riquesa des de les ciutats que no deixa res al camp.

Sóc un paio de poble i, per això, sóc poc donat a la idealització bucòlica. Un poble com el meu és una de les millors coses que pot passar-li a un nen de 10 anys i una veritable llauna per a un xaval de 16. Els pobles, per raó de ser-ho, tenen coses magnífiques i coses horribles, i mantenir els pobles pel fet de mantenir-los o per la cosa nostàlgica m’és totalment indiferent. Però els pobles tenen poc a veure amb el que la gent de la ciutat pensa que són. I des d’aquests tópics i visions equivocades és molt complicat fer-ne un bon tractament polític.

El món fora de les metròpolis és, en primer lloc, una pota fonamental de l'equilibri territorial, econòmic i social. És proveïdor, és matèria prima, és transformador, és coneixement pràctic, és font energètica i -pot ser, encara que no ho sigui sempre- generador d'economies sostenibles. És un error no concebre-ho com a tal. En segon lloc, aquest món, per ser un dels que més està sentint la transició económica globalista, necessita ser gestionat des de la política en aquest canvi de model global, necessita intervenció, necessita alternatives i necessita ser entès. La idea que simplement s’hi pot donar l'esquena és un disbarat, tan injust com perillós.

Quan una persona de poble com jo sent parlar d'una governança basada en una "xarxa de ciutats" el que està sentint és "passo de tu i dels teus problemes de pagesot". Quan es menyspreen les demandes del món rural, quan es folkloritzen com a identitàries les manifestacions de tipus comunitari, quan es contraposen els interessos dels treballadors urbans als del camp i, en definitiva, quan en nom del progrés es dóna l'esquena als pobles, els pobles dónen l'esquena a aquest progrés.

Les esquerres d'aquí, a diferència de moltes de les europees, han entès la importància de no deixar el relat nacional en mans de les dretes. El següent repte és superar la concepció dual ciutat/camp establerta per un esquerra urbana, benestant i antipopular, i buscar un relat integrador i amb projecte per al món que representen els pobles i les ciutats petites. Pot semblar poc entusiasmant, en sóc conscient mentres escric aquestes linies des del centre de Barcelona. Però no hi ha projecte hegemònic que es construeixi d'esquenes a una part tan important de la població i d’una que, a més, necessita respostes de forma urgent.