Les flames de tot un poble

23 de juliol de 2012
"Al parc de Bombers de Figueres, el telèfon no deixa de sonar. A dins, bombers ja experts intenten calmar joves que acaben d'incorporar-se. A fora, els responsables de la coordinació observen els mapes buscant el camí més ràpid per arribar a les masies aïllades. Per Twitter, arriben demandes d'auxili. De cop i volta arriba un helicòpter. Una parella ha hagut de deixar enrere tot el que tenia. Les flames encerclaven el seu domicili"

Són records de fa uns minuts, mentre em poso a escriure aquest article quan són dos quarts de cinc de la matinada, amb les flames d'Avinyonet de Puigventós davant, encara cremant amb virulència. I amb el cor encongit, que no em permet escriure més de cinc paraules seguides.

I és que cada vegada que aixeco el cap, i veig les flames, una mena de neguit em remou el cos. Flames que s'han endut vides. Somnis que quedaven a l'inconscient de cadascuna de les víctimes. Flames que s'han endut l'esforç d'una vida, en forma de casa. Flames que, a molts altempordanesos, se'ls ha endut l'esperança.

Més enllà de les moltes hectàrees cremades, el gran incendi forestal deixa moltes altres històries. La gran majoria, anònimes. Però que són trascendents. Persones d'arreu que no dubten ni un minut en arremangar-se i anar a apagar el foc o preparar llits per a les persones que s'han quedat sense casa per unes hores. Persones que, des de Palamós, es dirigeixen als punts de control de diferents pobles a portar pa, aigua i llet. Persones que, des del balcó de casa, es miren el panorama sense poder dormir. Neguitosos amb el que pot passar. I famílies rescatades en helicòpter, que ploren desconsoladament sabent que, molt del que tenien, ja no ho tenen. Les cares solidària i més amarga de la desgràcia. El reflexe de com som.

En definitiva. Ràbia i impotència. I por. Volent fer més del que la gran majoria de presents podem fer. Buscant un perquè, a una pregunta que no té resposta. Desitjant que el vent afluixi, i les flames es puguin anar apagant. Que la natura, deixi de vesar llàgrimes.

Emocionat, sabent que quan és més necessari, el país s'uneix i és un sol país. I un país fort.