Ara resulta que el problema són les formes i no el fons, l’embolcall i no el contingut. Que l’important no és el que van fer personatges sinistres com Fernández Díaz o De Alfonso, sinó les paraules que els va adreçar Gabriel Rufián.

Sentint alguns tertulians habituals, sembla que el diputat d’Esquerra Republicana és poc menys que un delinqüent per no haver tractat amb guant de seda aquests dos individus a la Comissió del Congrés espanyol sobre l’operació Catalunya. Diuen els seus detractors que va ser (dialècticament) agressiu.  

Això és tant com dir que acusar de lacai Daniel de Alfonso és més greu que mentir en seu parlamentària com van fer repetidament ahir l’exdirector de l’Oficina Antifrau i l’exministre de l’Interior. Mentida rere mentida revestides d’un nivell de fanfarroneria i d’autocomplaença difícilment digerible.

Diuen que les paraules de Rufián espanten i molesten. Vaja, que em perdonin els de la disfressa perpètua i els campions de les bones formes, però a mi el que m’espanta i em molesta és sentir dos individus que es vanaglorien de preparar proves falses per destruir la reputació de polítics catalans.

Diuen que les paraules de Rufián no sumen, sinó que resten. Com si la recepta per ampliar la base de l’independentisme passés per la reducció de les formes al comportament convenient que alguns practiquen des dels seus altars. Com si la resposta al “nos hemos cargado la sanidad catalana” hagués de fer olor de colònia.  

A mi, el que m’espanta i em molesta no és el to de Rufián, sinó la impunitat amb què aquests dos individus parlaven sobre com “esto la fiscalía te lo afina”. I com l’un continua la seva carrera de jutge a Cantàbria mentre l’altre, amb mitja vida dins del cotxe oficial, viu retirat a la ben remunerada butaca de la Comissió de Peticions del Congrés espanyol.

M’espanta i em molesta que la Fiscalia de Barcelona (tan diligent quan es posen urnes) no vegi indicis de delicte en les paraules pornogràfiques que els van ser gravades. I que el Tribunal Suprem no admeti a tràmit la querella que es va presentar contra ells. M’espanta el “soy español por encima de todo” i em molesta el “considérame un cabo de tu cuerpo nacional”. O viceversa.

Diuen que en política no tots els llenguatges valen. Jo diria que en política el que no val és la corrupció, la mentida, la prepotència, la covardia, el victimisme i les males arts. No valen les paraules buides, les mitges veritats ni l'escenificació permanent. Gabriel Rufián va expressar en seu parlamentària i enmig dels insults dels diputats populars (gilipollas és un insult, no?) el que senten moltes persones del nostre país.

Perquè han estat Fernández Díaz i De Alfonso –i no Rufián– els qui han faltat al respecte a milions de catalans. Als que esperen a les urgències, als que han d’agafar un tren de Rodalies cada matí, als que han vist precaritzada la seva vida o als que, simplement, desitgen un futur més democràtic per al seu poble. A tota aquella gent que vol paraules clares per combatre dialècticament la mentida i la prepotència. Als que no volen aguantar ni un minut més la fatxenderia d’aquells que, en paraules del gran Lluís Llach, “pensen com gàngsters, parlen com gàngsters, actuen com gàngsters i menteixen com gàngsters”.