Ara que el procés trepitja terreny desconegut, perquè no hi ha cartografia sobre com articular la desconnexió i el sobiranisme s'aplica a traçar el sender que el porti a les urnes –no sense giragonses-, a Madrid la paraula més lletrejada és diàleg. Diàleg per aprovar els pressupostos, diàleg per encetar una reforma constitucional, diàleg per afrontar el plet català. I de la paraula en deriven els gestos –convenientment propagats-, però dels gestos no s'acaba de passar als fets. 

Perquè de la paraula als fets no sempre hi ha una línia recta, i això ho sap molt bé Mariano Rajoy. El líder del PP ha sargit les seves últimes campanyes electorals de paraules que després els fets desmentien. Ha guanyat les tres últimes eleccions prometent rebaixes d'impostos. Un cop ha guanyat els comicis, ha fet tot el contrari. "Jo no apujaré els impostos, no", deia en una entrevista a El País el 17 de novembre del 2011, just abans d'assolir la majoria absoluta. En el primer consell de ministres que va presidir ja va esmenar-se. La pujada d'impostos va afectar des de les rendes dels treballadors fins a l’IBI. Després també va tocar l’IVA, que va escalar tres punts de cop, un increment sense precedents. Esclar que Rajoy també havia promès llavors lluitar contra la corrupció i garantir la independència judicial. La realitat, però, és tossuda.    

El president espanyol ho ha tornat a fer. Un cop instal·lat a la Moncloa, ha oblidat que va fer campanya fixant com a prioritat la creació d'ocupació i assegurant que abaixaria impostos. En el programa electoral del PP es prometia una rebaixa de "la càrrega fiscal dels ciutadans" i el mateix Rajoy hi va insistir, ja fos en mítings a Barcelona o a Jerez de la Frontera. Superada la investidura i delegant les explicacions en Luis de Guindos i Cristóbal Montoro, el líder del PP va validar divendres increments en els tributs de societats, alcohol i tabac. No hi ha eleccions, s'apugen els impostos. Això sí que són fets. Resulta complicat fer confiança a qui incompleix sistemàticament les promeses electorals, perquè més que un pacte el que pot oferir és un altre engany.  

L'electorat espanyol, i una majoria del Congrés, han atorgat el timó al dirigent popular per redreçar el rumb econòmic i solucionar el conflicte territorial. La legislatura, però, comença tal com va començar la de la majoria absoluta, sense que el president es prengui seriosament ni els seus propis votants. Es pot creure en Rajoy? Ja ho responia la presidenta del Parlament quan es referia a una eventual reforma constitucional, un text que a Madrid es tornarà a brandar aquest dimarts com a marc de convivència. "No se'ns tindrà en compte", sentenciava Carme Forcadell en una entrevista a NacióDigital. Això en el cas que Espanya enceti el debat sobre la Constitució. Perquè, reticent com és Rajoy a fer passos en fals, després de veure la patacada de Renzi en el seu referèndum la reforma constitucional a Espanya és avui una mica més lluny.