No s'han de confondre els actes de dignitat amb la necessària estratègia que exigeix la política. Poden ser compatibles, però no s'han de confondre. L'independentisme, que s'ha musculat al carrer i ha recorregut al simbolisme sempre que ha calgut, ha de mirar endavant i fixar rumb sense deixar d'insistir en la denúncia de la repressió de l'Estat, una anomalia assumida pels socis del PP i obviada per Brussel·les. El 155 i l'empresonament dels líders polítics són motius suficients per alçar la veu. És un acte de dignitat, per exemple, que Roger Torrent denunciï l'existència de presos polítics davant del ministre de Justícia, encara que incomodi la cúpula judicial. I també és pertinent que Felip VI conegui de primera mà que no és benvingut a Catalunya si avala la violència de l'1 d'octubre. La desafecció cap a la monarquia és creixent i el cap de l'Estat, que ha pervertit el seu rol, ho ha de saber.

Però els exercicis d'afirmació col·lectiva -com el d'aquest dimecres en defensa de l'escola catalana i el model d'immersió lingüística- no ho han de comprometre tot. El Parlament es reafirmarà aquest dijous en el rebuig al 155 i, amb menys suports que en la denúncia de la intervenció de l'autogovern, també reconeixerà la figura de Carles Puigdemont. La negociació entre les forces independentistes busca el difícil equilibri de formar un Govern efectiu sense bandejar Puigdemont, que disposarà d'atribucions polítiques des de Brussel·les. Una evidència: la solució per al president legítim condiciona avui tota l'estructura governamental.

De la mateixa manera que s'han avaluat els guanys de la jornada de l'1 d'octubre, l'independentisme encara no ha fet una auditoria del 27 d'octubre, amb una declaració d'independència que no va tenir cap efecte real. I no ha fet el balanç que pertocaria, entre d'altres motius, perquè va haver de concórrer a l'esprint en unes eleccions imposades amb la commoció de l'empresonament i l'exili dels seus líders. La majoria revalidada en els comicis del 21 de desembre, en condicions molt adverses, és un cartutx que els partits no han de desaprofitar. El que no va ser possible el 27 d'octubre -pel poder amenaçador de l'Estat i la incompareixença del Govern- tampoc ho serà ara. La legislatura no pot construir-se mirant només enrere.

L'independentisme es posarà en marxa quan aclareixi d'on parteix i quin és el seu destí. Bastir un Consell de la República i una Assemblea de Representants a Brussel·les només tindrà connexió amb la realitat si va acompanyat de fets a Barcelona. I desplegar la República no sembla la prioritat dels socis que formaran l'executiu. Amb el Parlament i el Palau de la Generalitat economitzant els exercicis de sobirania, pensant en la pressió judicial, el Govern Puigdemont es podria convertir, amb el pas dels mesos, en un satèl·lit fora d'òrbita.