Europa ens ha d’importar, i molt. No només pel que és –bressol, esperit d’entesa, esforç comunitari–, sinó pel que imaginem que hauria de ser. I això és molt més transcendent, perquè Europa és un gran full en blanc que ha de permetre’s el luxe de somiar, d’aprendre dels errors, de deixar parlar tothom, d’acollir estranys i d’explicar-los què és la ciutadania, quins valors cal desplegar i quins drets cal exercir. En aquest sentit, la Gran Europa és també un gran somni que fa venir salivera, perquè amb el nostre vot podem construir l’Europa dels pobles, l’Europa que supera el llenç frívol i capriciós dels estats, l'Europa que vol escoltar i que aquest dilluns haurà de prendre nota d’això que han dit els catalans amb el seu vot. 

Tot i que les xifres de participació necessiten una profunda reflexió –i això mereix alguns articles gens apressats i sense tuf de ressaca electoral–, cal destacar l'ascens d'aquesta participació a casa nostra –10 punts–, cosa que converteix Catalunya en un dels tres llocs del continent on més ha crescut el vot. Ara bé, la pregunta que cal fer-se és si Europa –la somiada, gran i vella idea a la qual hem volgut abraçar-nos– sabrà llegir, escoltar i veure. I, també, si sabrà alliberar-se de la rèmora vergonyosa que sovint li ha fet pujar els colors. Perquè Europa també té misèries, i aquestes eleccions ho demostren amb la inquietant pujada del populisme tronat, de l'ultradreta i del neofeixisme.

La diferència és diàfana i abismal. Mentre alguns volem reescriure un horitzó comú que millori la convivència, n'hi ha d’altres que –encara– aposten per l’essencialisme pervers, pel patriotisme ufanós, per la vexació indissimulada, per la consigna fàcil, pel crit incriminador, per la deshumanització del diferent i per la por de perdre allò que es té. A França, guanya Marine LePen. A Alemanya, irrupció meteòrica dels neonazis. A Dinamarca, cop d’efecte de la dreta més radical. Entre d’altres.

Que no oblidi Europa les misèries que encara s’ha d’espolsar. El segle XX encara crema. I que recordi que, al costat de l’odi i de la desraó, també hi ha qui no es conforma, qui resisteix en una idea i qui vol, amb el seu vot, una Europa que mai més faci vergonya.