El congrés de Junts a Argelers de la Marenda, a banda d’ordenar el partit del president Puigdemont, ha servit per confirmar que ja som de ple en campanya per a les pròximes eleccions municipals, que se celebraran d’aquí a 11 mesos. L’evolució política a l’Estat i a Catalunya poden fer d’aquests comicis en quelcom més profund i transformador que unes senzilles eleccions per triar batlles i regidors. 

No seria pas la primera vegada que una convocatòria d’àmbit municipal acaba fent saltar pels aires estructures corcades per la corrupció i l’autoritarisme. Quan la política institucional no és capaç de canalitzar les aspiracions de la ciutadania, es poden produir distorsions i eclosions inesperades, que poden escapar del control dels poders fàctics de l’Estat, sigui en l’àmbit polític, judicial, mediàtic o econòmic.

A Espanya i a Europa, el creixement de l’extrema dreta i el neofeixisme és un fenomen que beu d’aquesta manca de resposta de la política tradicional als problemes i inquietuds de la gent. En democràcies madures i en les societats avançades, els cordons sanitaris encara funcionen. En les democràcies deteriorades i en regressió, con ara Polònia, Hongria o Espanya, l’extrema dreta és homologada, acceptada i àdhuc estimulada per aquells que veuen amenaçat el seu control del poder.

Tot i els esforços de l’aparell mediàtic de l’Estat –absolutament controlat i dirigit des del poder– per fer veure que no passa res, cada cop resulta més difícil amagar l’aluminosi que afecta les estructures de l’Estat. Una família reial enfonsada en un femer de corrupció. Un poder judicial corrupte i autoungit com a versió castissa dels Guardians de la Revolució iranians. Una elit econòmica que mostra l’esgotament d’un model que es basa en munyir les mamelles dels pressupostos públics que no aguantaran la retirada del respirador artificial europeu. Un sistema de partits en putrefacció per la corrupció endèmica a banda i banda de l’espectre ideològic.

A casa nostra, mentrestant, cada cop sembla més evident que els partits no són capaços de canalitzar la frustració d’una ciutadania independentista que va atorgar-los la somniada majoria absoluta dels vots per fer efectiva la independència. El malestar va covant-se a l’empara dels menyspreus i humiliacions de l’Estat, de l’espionatge a la burla de l’execució pressupostària. 

En aquest context, 11 mesos són molt de temps, i la situació política, econòmica i social pot deteriorar-se acceleradament de cara a les eleccions municipals. Si en 1931 uns comicis locals van dinamitar una monarquia corrupta i van donar pas a l’experiment republicà, per què no podria succeir quelcom semblant al maig de 2023? Una gran crisi que sigui una oportunitat per a la independència, aquest cop fins al final. Convé recordar que Catalunya va confiar aleshores en una federalització de l’Estat que va quedar en paper mullat gairebé l’endemà de la proclamació de la República.