La primera, i l'única que porta el títol explícit d'Amnistia, és la de 1977, que va incloure, a més de l'oposició antifranquista i l'aparell repressiu i polític de la dictadura, als objectors de consciència al Servei Militar obligatori (la mili) sotmesos fins aleshores a severs consells de guerra. Fou una mesura vinculada al moment de canvi polític però prèvia -no conseqüència- al nou marc legal.

Amb la Constitució de 1978 es reconeix per fi el dret a l'objecció de consciència, però no és fins sis anys més tard que es concreta en una llei com i amb quines contrapartides s'exerceix. Malgrat la incertesa, el nombre de joves que es neguen a fer el soldat augmenta ràpidament fins al punt que l'any 1984, quan surt finalment la llei que preveu una Prestació Social Substitutòria (PSS), l'estat ja no es veu capaç d'aplicar-la als milers d'objectors acumulats i opta per fer tabula rasa i passar-los directament a la reserva. Una amnistia encoberta si entenem la mili i la PSS com el que realment eren: un càstig.

És aleshores quan s'inicia l'anomenada Insubmissió, és a dir la negativa a fer tant la mili com la PSS. Inicialment l'estat reacciona amb l'ordenament legal heretat del franquisme i els insubmisos són considerats desertors i enviats a la jurisdicció militar. Aquesta imatge, però, la del xoc directa entre pacifistes i l'exèrcit, no és la que més agrada a la majoria parlamentària d'aleshores que l'any 1991 modifica el codi penal per passar-ho a la justícia civil. Un canvi, però, que no disminueix ni el nombre de presos (més de 1000 nois a tot l'estat acaben passant per la presó), ni el de nous insubmisos (al final del procés, prop de 50.000). Arribats a aquest punt, els jutges mateixos comencen a buscar sortides creatives. En el cas de tres nois del Bages (entre els quals un servidor), que seguint la consigna del moment ni tan sols vam presentar-nos al judici que va tenir lloc a Manresa un dia llunyà de 1993, el jutge va condemnar-nos a dos anys, quatre mesos i un dia preceptius, al mateix temps que sol·licitava -per iniciativa pròpia!- un indult parcial pel període de temps necessari perquè la pena restant no comportés entrada a presó.

Finalment, i malgrat que l'article 30 de la Constitució explicita el deure de "defensar Espanya" i cita expressament el Servei Militar Obligatori, l'any 2001 el Congrés de Diputats aprova la supressió definitiva de la mili. Però, alerta, s'elimina la inscripció en temps de pau, però no el deure d'incorporar-se quan s'és cridat i, per tant, no queda resolta encara la situació dels insubmisos ja condemnats. Per solucionar-ho, l'any següent es modifiquen els codis penals civil i militar i es retiren, així, les condemnes i els antecedents als més de 4000 insubmisos processats, en què va ser qualificat per molts mitjans i observadors com una veritable amnistia (la tercera i última).

I és que quan hi ha voluntat política, el marc legal es modifica, s'adapta i es reinterpreta. Així, si de veritat es volgués deixar enrere la repressió vinculada a l'1 d'octubre de 2017, hi hauria maneres de fer-ho, fins i tot considerant (i fora molt considerar) que una llei d'amnistia fos inconstitucional. Una combinació d'indults, modificacions del codi penal (sedició, desordres públics, injuries a la corona i enaltiment del terrorisme), derogació de la LOSC 4/2015 (llei mordassa) i reinterpretació amb criteris europeus del concepte de malversació resoldrien positivament la gran majoria de causes contra l'independentisme. Nominalment no seria una amnistia, és cert, però a la pràctica se li assemblaria molt; amb la virtut afegida d'un marc legal resultant clarament més democràtic i homologable.