Recordo el primer dia que vaig veure la Lola amb morats a la cara i els braços. Ho recordo com si fos ahir. Em vaig quedar congelada. Jo era una adolescent i no entenia que una caiguda hagués causat aquella mena de lesions. La Lola era una dona guapa, alta, enèrgica, amb un somriure per a tothom, sempre eixerida i molt amorosa. Era la portera de l’edifici de casa, quan encara els porters automàtics no havien envaït les ciutats. Tenia dues filles petites amb qui jugava o li feia de cangur quan ella anava atrafegada escombrant l’escala o atenent els veïns. Li vaig preguntar, va acotar el cap. Finalment, em va respondre que s’havia fet mal sense voler. I va intentar dibuixar un somriure. Després d’aquell dia, vaig parar més atenció al seu entorn. I vaig sentir crits i cops a diferents hores de la matinada. Quan passava això, la Lola ocultava els blaus amb jerseis de màniga llarga en ple estiu, o amb ulleres de sol. Una nit vaig veure com agafava les dues nenes i se les emportava. La vaig cridar, i em va dir: “És un bon home però quan beu, se li’n va la mà. I ara ja es pren cada dia una ampolla de whisky. Ja no puc més. Vaig a la comissaria a denunciar-lo”. Recordo la seva tristesa i valentia com si fos ahir.

El nom de la Lola és fictici però la història és real. Va passar a mitjans dels anys 80, quan les dones encara arrossegaven una herència de generacions on les àvies, les mares, les tietes o les germanes grans alertaven insistentment a les joves que anessin amb compte quan caminaven soles pel carrer, que no provoquessin a desconeguts o que no vestissin extremades per anar a la disco. Una herència repleta de secrets familiars que, un bon dia, sense esperar-lo, una àvia s’atreveix a explicar-te, en la intimitat d’un dinar de diumenge. “Total, han passat ja tants anys i aquell malparit ja deu estar ben mort. Si tu sabessis com ens tractaven a les dones abans, des que érem nenes. I després no podies dir res, perquè era pitjor la pallissa!”.

I prefereixes que no continuï perquè són històries del passat, de pobles, d’homes que no són els d’ara. Històries forçades per la pobresa (algunes, només), per la impunitat social, perquè era el normal, per la manca de lleis i de programes d’ajuda. En definitiva, perquè penses que eren d’altres temps.  Doncs no, no ho eren, si el 25 de novembre del 2017 encara l'anomenem el “Dia Internacional contra la Violència Masclista”.

No podem normalitzar cap tipus de violència masclista, per subtil i insignificant que sembli el gest o la paraula. S'ha de denunciar, les vegades que calgui, cada dia de l’any. Les dones no som les culpables de les agressions que patim. No és normal que divendres morís una dona en mans del seu marit a Vinaròs. Com tampoc ho és que els cinc homes de la “Manada” justifiquin la seva violació contra una jove als Sanfermines amb la declaració: “Va seguir fent vida normal”. On és la justícia avui amb la de proves que demostren els fets? No són normals els múltiples i escandalosos casos d’assetjaments sexuals en el món de l’espectacle, de la política i dels mitjans de comunicació als Estats Units. Ni haver de crear l’etiqueta a Twitter #Metoo i #Jotambé per denunciar i recordar que volem un món sense violència masclista.

De què serveix que intentem igualar la paritat en les posicions de poder i presa de decisions de tots els àmbits professionals, si encara lamentem que enguany, a Catalunya, nou dones han estat assassinades pels seus marits? 44 al conjunt de l’Estat! I gairebé 10.000 dones han patit violència en l’àmbit de la parella a casa nostra el 2107. Entre la història de la Lola i avui han passat més de 30 anys. No hem evolucionat com a societat?