Algunes de les frases que podeu llegir a continuació sobre la relació entre Catalunya i Espanya i el futur de Catalunya semblen escrites ara o fa pocs anys, quan es discutia el darrer Estatut d’Autonomia. Però no, van ser escrites els anys trenta. I continuen essent plenament vigents.
El seu autor és l’escriptor manresà Joaquim Amat-Piniella (1913-1974), de qui commemorem el centenari del seu naixement. Amat no és només autor d’una obra emblemàtica i de lectura imprescindible sobre la seva estada als camps nazis, K.L. Reich, sinó d’altres llibres de gran interès i de molts articles que va publicar durant la República al diari El Dia de Manresa.
Home compromès amb la seva ciutat i el seu país, Amat-Piniella va ser un lluitador incansable per a les llibertats nacionals i socials i és un exemple de fidelitat als seus ideals i un símbol de la deportació, de la dignitat contra la barbàrie d’Hitler i de lluita contra l’oblit. Exponent de la generació sacrificada per la guerra i el franquisme, recuperar i divulgar a bastament la seva trajectòria i la seva obra es fa més necessari que mai.
Vegem què escrivia Amat-Piniella fa 70 anys.
“Els uns intenten escatimar-nos la hisenda, els altres l’ensenyament...”. “A través de les manifestacions dels caps polítics dels partits que els integren, salvant sempre unes quantes excepcions, hom arriba a entreveure que tota llur comprensió del nostre plet no ultrapassa aquell límit que els permet agafar unes estisores i fer retalls per ací i per allà. Llevat dels que no ens volen donar res, els un intenten escatimar-nos la hisenda, els altres l’ensenyament, els altres la justícia, els altres l’idioma, els altres el turisme, etc. És a dir, que de fer cas dels uns i dels altres ens quedaríem amb les cobertes. Remarquem, però, i no cal pas que ens estranyem de res, que els punts de convergència de gairebé la totalitat dels atacs o esmenes al text de l’Estatut votat el 2 d’agost, són sempre els més essencials, els bàsics, sense els quals l’Estatut no ens serviria més que per a crear un absurd edifici burocràtic, posem per cas. Ens referim a les qüestions de la hisenda i de l’ensenyament. Un Estatut de Catalunya que no ens donés facultats per a poder disposar de la hisenda amb l’amplitud necessària, no tindria cap raó d’ésser; un Estatut que no ens donés un màximum de facultats per a poder desenvolupar una intensa tasca d’aixecament cultural dintre el nostre país, seria un organisme mancat de vida intel·lectual, seria un cos mort”. (4/5/1932)
“És que tal vegada no és sobirana i democràtica la voluntat de tot Catalunya en pes?”. “Els homes d’enllà l’Ebre per tal de justificar llur posició suficient i autoritària parlen de la sobirania de les Corts i de la neta doctrina democràtica”. Posant la tesi, fins avui inexpugnable, de la Catalunya-nació, nosaltres preguntem: És que tal vegada no és sobirana i democràtica la voluntat de tot Catalunya en pes? Per què el futur de Catalunya ha d’estar precisament supeditat, en un nivell d’inferioritat, al que vulguin acordar una colla de senyors completament estranys a les realitats de la nostra vida interna? Diu en Maspons i Anglasell: “El territori de Catalunya no és subaltern i té el dret de regir-se ell mateix”.
“Nosaltres únicament arribarem a creure que és possible una entesa entre el nostres país i Espanya, en el cas que aquesta vulgui contribuir a resoldre el nostre plet d’una manera veritablement democràtica. No pas enfrontant dos pobles i fent triomfar el d’una força més gran, sinó reconeixent i sancionant favorablement la voluntat unànime del que la tingui, encara que sigui el petit, i prescindint de petiteses i de pretextos ridículs i baixos de sostre. Podrà, en tot cas, donar un consell d’amic o de germà, però mai atribuir-se un rol de pare ferreny i despòtic, o de tutor perdona-vides” (4/5/1932).
“Catalunya ben lliure de tuteles i de controls”. "Cal catalanitzar-nos, és cert. Però catalanitzar-nos, no per a justificar l'autonomia, que ens ha reconegut la República, no per a donar-li un contingut, sinó ans bé, per a donar una base a una ulterior millora en el nostre Estatut fins arribar a aquell ideal d'una Catalunya ben lliure de tuteles i de controls”. (13/4/1933)
“Cal anar més lluny per significar que el nostre poble no claudica del seu esperit, que, jove com és, no s'espanta davant dels seus enemics”. “Els veritables catalanistes, els que senten el nacionalisme (nacionalisme reivindicatori d'allò que ens pertany, universalista, federatiu, sense gota d'imperialisme ni d'esperit bèl·lic), els que són patriotes, no poden sentir-se satisfets amb l'Estatut actual, que tirant enllà, no passa d'ésser un sinònim de descentralització minimalista; ningú no podrà dir que sigui una reconeixença de totes les qualitats nacionals de Catalunya. Per això mateix cal anar més lluny, cal treballar "Catalunya endins" per significar que no ens adormim en la via del nostre exponent de llibertat, que el nostre poble no claudica del seu esperit, que, jove com és, no s'espanta davant dels seus enemics, que envesteix, quan convé, i que té aquella prudència que li atorguen les seves tradicions i la seva idiosincràsia" (13/4/1933)
“Catalunya té dret a totes les prerrogatives de llibertat, com a nació que és”. “Catalunya té dret a totes les prerrogatives de llibertat, com a nació que és. I tots els bons catalans han de bregar per a obtenir-ne la totalitat, sempre amb els ulls fits a aquella “unitat super nacional” que diu Rovira i Virgili. Un català que faltés a aquest deure transcendentalíssim i oblidés apàticament els ideals als quals es deu seria deixar-se davallar en tot allò que el suprem interès patriòtic espera del seu esforç i de la seva voluntat” (13/4/1933).
És només amb un esperit disposat al sacrifici més valuós, com una col·lectivitat nacional pot triomfar”. "És només amb un esperit disposat al sacrifici més valuós, com una col·lectivitat nacional pot triomfar. Els irlandesos l’han tingut inexpugnable durant més de set segles. La lluita els ha estat difícil i pesada, però l’han guanyada, degut a unes dots de constància, de voluntat, de passió, que els catalanistes hem de fer-nos nostres, tant individualment com nacionalment, si volem veure triomfant la causa de la llibertat de Catalunya" (28/11/1935).
El seu autor és l’escriptor manresà Joaquim Amat-Piniella (1913-1974), de qui commemorem el centenari del seu naixement. Amat no és només autor d’una obra emblemàtica i de lectura imprescindible sobre la seva estada als camps nazis, K.L. Reich, sinó d’altres llibres de gran interès i de molts articles que va publicar durant la República al diari El Dia de Manresa.
Home compromès amb la seva ciutat i el seu país, Amat-Piniella va ser un lluitador incansable per a les llibertats nacionals i socials i és un exemple de fidelitat als seus ideals i un símbol de la deportació, de la dignitat contra la barbàrie d’Hitler i de lluita contra l’oblit. Exponent de la generació sacrificada per la guerra i el franquisme, recuperar i divulgar a bastament la seva trajectòria i la seva obra es fa més necessari que mai.
Vegem què escrivia Amat-Piniella fa 70 anys.
“Els uns intenten escatimar-nos la hisenda, els altres l’ensenyament...”. “A través de les manifestacions dels caps polítics dels partits que els integren, salvant sempre unes quantes excepcions, hom arriba a entreveure que tota llur comprensió del nostre plet no ultrapassa aquell límit que els permet agafar unes estisores i fer retalls per ací i per allà. Llevat dels que no ens volen donar res, els un intenten escatimar-nos la hisenda, els altres l’ensenyament, els altres la justícia, els altres l’idioma, els altres el turisme, etc. És a dir, que de fer cas dels uns i dels altres ens quedaríem amb les cobertes. Remarquem, però, i no cal pas que ens estranyem de res, que els punts de convergència de gairebé la totalitat dels atacs o esmenes al text de l’Estatut votat el 2 d’agost, són sempre els més essencials, els bàsics, sense els quals l’Estatut no ens serviria més que per a crear un absurd edifici burocràtic, posem per cas. Ens referim a les qüestions de la hisenda i de l’ensenyament. Un Estatut de Catalunya que no ens donés facultats per a poder disposar de la hisenda amb l’amplitud necessària, no tindria cap raó d’ésser; un Estatut que no ens donés un màximum de facultats per a poder desenvolupar una intensa tasca d’aixecament cultural dintre el nostre país, seria un organisme mancat de vida intel·lectual, seria un cos mort”. (4/5/1932)
“És que tal vegada no és sobirana i democràtica la voluntat de tot Catalunya en pes?”. “Els homes d’enllà l’Ebre per tal de justificar llur posició suficient i autoritària parlen de la sobirania de les Corts i de la neta doctrina democràtica”. Posant la tesi, fins avui inexpugnable, de la Catalunya-nació, nosaltres preguntem: És que tal vegada no és sobirana i democràtica la voluntat de tot Catalunya en pes? Per què el futur de Catalunya ha d’estar precisament supeditat, en un nivell d’inferioritat, al que vulguin acordar una colla de senyors completament estranys a les realitats de la nostra vida interna? Diu en Maspons i Anglasell: “El territori de Catalunya no és subaltern i té el dret de regir-se ell mateix”.
“Nosaltres únicament arribarem a creure que és possible una entesa entre el nostres país i Espanya, en el cas que aquesta vulgui contribuir a resoldre el nostre plet d’una manera veritablement democràtica. No pas enfrontant dos pobles i fent triomfar el d’una força més gran, sinó reconeixent i sancionant favorablement la voluntat unànime del que la tingui, encara que sigui el petit, i prescindint de petiteses i de pretextos ridículs i baixos de sostre. Podrà, en tot cas, donar un consell d’amic o de germà, però mai atribuir-se un rol de pare ferreny i despòtic, o de tutor perdona-vides” (4/5/1932).
“Catalunya ben lliure de tuteles i de controls”. "Cal catalanitzar-nos, és cert. Però catalanitzar-nos, no per a justificar l'autonomia, que ens ha reconegut la República, no per a donar-li un contingut, sinó ans bé, per a donar una base a una ulterior millora en el nostre Estatut fins arribar a aquell ideal d'una Catalunya ben lliure de tuteles i de controls”. (13/4/1933)
“Cal anar més lluny per significar que el nostre poble no claudica del seu esperit, que, jove com és, no s'espanta davant dels seus enemics”. “Els veritables catalanistes, els que senten el nacionalisme (nacionalisme reivindicatori d'allò que ens pertany, universalista, federatiu, sense gota d'imperialisme ni d'esperit bèl·lic), els que són patriotes, no poden sentir-se satisfets amb l'Estatut actual, que tirant enllà, no passa d'ésser un sinònim de descentralització minimalista; ningú no podrà dir que sigui una reconeixença de totes les qualitats nacionals de Catalunya. Per això mateix cal anar més lluny, cal treballar "Catalunya endins" per significar que no ens adormim en la via del nostre exponent de llibertat, que el nostre poble no claudica del seu esperit, que, jove com és, no s'espanta davant dels seus enemics, que envesteix, quan convé, i que té aquella prudència que li atorguen les seves tradicions i la seva idiosincràsia" (13/4/1933)
“Catalunya té dret a totes les prerrogatives de llibertat, com a nació que és”. “Catalunya té dret a totes les prerrogatives de llibertat, com a nació que és. I tots els bons catalans han de bregar per a obtenir-ne la totalitat, sempre amb els ulls fits a aquella “unitat super nacional” que diu Rovira i Virgili. Un català que faltés a aquest deure transcendentalíssim i oblidés apàticament els ideals als quals es deu seria deixar-se davallar en tot allò que el suprem interès patriòtic espera del seu esforç i de la seva voluntat” (13/4/1933).
És només amb un esperit disposat al sacrifici més valuós, com una col·lectivitat nacional pot triomfar”. "És només amb un esperit disposat al sacrifici més valuós, com una col·lectivitat nacional pot triomfar. Els irlandesos l’han tingut inexpugnable durant més de set segles. La lluita els ha estat difícil i pesada, però l’han guanyada, degut a unes dots de constància, de voluntat, de passió, que els catalanistes hem de fer-nos nostres, tant individualment com nacionalment, si volem veure triomfant la causa de la llibertat de Catalunya" (28/11/1935).