“S’està muntant una societat només per als rics”, em comentava l’altre dia un conegut parlant-me de com es veia empès a inscriure’s sense ganes a una mútua de salut. El meu conegut no és una persona especialment necessitada, té una bona feina i uns ingressos acceptables. I, malgrat tot, detecta el perill de perdre l’status de classe mitjana. Què no pensaran les persones que, provenint de la mateixa extracció social, han perdut l’ocupació o la tenen molt més precària que abans, i han ingressat ja en el creixent club de la classe empobrida?

El meu amic em feia aquesta reflexió quan als diaris apareixia una declaració, una més, de Rajoy, Guindos o Montoro intentant-nos injectar l’eufòria per un creixement macroeconòmic oficialment inusitat, i unes previsions anuals d’augment del PIB de noséquin percentatge que veurà amb admiració i enveja tota la resta de món “civilitzat”. És curiós que, amb l’entusiasme demostrat per les patums del govern, la nostra conversa circulés per tan diferent via; si la recuperació és tan miraculosa, no sé com és que no la veiem a les nostres vides.

Les dues afirmacions, la del meu conegut i la dels ministres, són en realitat compatibles, i això és el més dramàtic. Perquè segurament les xifres confirmen que l’economia, en termes generals, torna a créixer, però en canvi els agraciats són molts menys que els que van patir la caiguda. L’augment de beneficis d’algunes empreses reverteix en els propietaris i els grans directius, però no en la major part dels treballadors, ni en els de les mateixes empreses ni, per descomptat, en el comú de les capes populars.

El president del Cercle d’Economia, Anton Costas, assegurava dijous que la recuperació no serà autèntica fins que no s’apugin els salaris. I no només per l’evidència ètica que els que han perdut riquesa per la crisi tenen dret a recuperar-ne quan canviï la tendència, sinó per un motiu més fred i pragmàtic: la represa del consum necessita gent que la protagonitzi. En canvi, a dia d’avui la sensació és que els qui tenen capacitat de decisió s’han instal·lat còmodament en la idea que la mesocràcia va ser una febre de postguerra, i que si la societat no ha esclatat en els moments més durs de la recessió, si cada cop més gent s’ha acostumat a viure amb menys, no hi ha motiu per fer marxa enrere. Ja ho diu el meu amic.