La repressió brutal de la policia espanyola, el 2017, contra els ciutadans catalans que volien decidir el seu futur com a poble en referèndum, va fer sortir als carrers i places de ciutats espanyoles moltes persones solidàries amb Catalunya, en protesta contra la violència uniformada i el salvatgisme amb casc i escut, sovint amagat, amb covardia, sense cap element que en permetés identificar els maltractadors. De Valladolid a Cadis, de Saragossa a Sevilla, van tenir lloc també manifestacions i concentracions pacífiques de protesta, un cop feta pública la sentència del Tribunal Suprem contra els líders independentistes catalans, tant socials com polítics.

En l'àmbit de la justícia i el dret, antics jutges com José Antonio Martín Pallín i Elpidio José Silva Pacheco, o bé el catedràtic de dret constitucional Javier Pérez Royo, són noms d'espanyols que s'han significat per una actitud valenta, tot qüestionant pràctiques judicials que, segons el seu criteri, no s'ajusten al respecte degut a drets bàsics dels ciutadans, els quals són reiteradament vulnerats. Un centenar llarg de professionals del dret, o de la docència d'aquest, van signar també un manifest on subratllaven deficiències evidents en algunes decisions judicials.

L'àmbit de la cultura -intel·lectuals, escriptors, periodistes, cantants, actors, directors, etc.- tan actiu a les acaballes del franquisme explícit i a principis de l'implícit, ha brillat, escandalosament, en general, per la seva absència a l'hora de pronunciar un sol mot d'afecte cap a Catalunya, ja que, més aviat, s'ha arrenglerat, sense gaires manies, amb la pràctica generalitzada de la catalanofòbia o bé s'ha amagat rere el més covard dels silencis. 

Hi ha hagut casos del món de la comunicació i el pensament, com Bea Talegón o Ramón Cotarelo, els quals no s'han limitat a denunciar els abusos institucionalitzats del Regne d'Espanya, sinó que, clarament, han pres partit militant, activament, a favor de Catalunya i els seus drets, fins al punt d'aparèixer, públicament, com "un dels nostres", aprofitant el títol d'una coneguda pel·lícula.

És curiós, però, que el suport diguem-ne "espanyol" a la lluita dels catalans no hagi estat expressat fent ostentació d'aquesta condició -la d'espanyols-, sinó, generalment, acollint-se a altres formes d'identificació territorial. Em refereixo a grups com Asamblea Nacional Andaluza, Nación Andaluza o Izquierda Castellana. És significatiu que, per exemple, el col·lectiu que promogué la concentració a Madrid pel dret a decidir s'anomenava "Madrileños por el derecho a decidir" i no pas, significativament, "Españoles por el derecho a decidir". Existeix, doncs, una certa incomoditat d'identificació amb Espanya en territoris i sectors socials de l'Espanya de llengua espanyola, fenomen al qual no hem prestat prou atenció.

A Catalunya, d'altra banda, alguns cops hi ha hagut actituds maldestres en relació amb aquesta realitat. Em refereixo al fet que, de vegades, s'ha tractat directament d'espanyoles persones establertes aquí que, en tot cas, si alguna consciència d'identitat tenien, era de ser andaluses, extremenyes, murcianes, però no, en primera instància, espanyoles. Hem espanyolitzat, inconscientment, doncs, persones que si d'alguna cosa estaven orgulloses i s'hi sentien vinculades és al seu origen regional o nacional, però no pas estatal.

Hi ha hagut també, mostres de solidaritat i suport a la causa catalana en formacions de reivindicació nacional asturianes, com Andecha Astur, o aragoneses, com Puyalón de Cuchas. I, com ja és tradicional, al País Basc amb Bildu, sovint també el PNB, i a Galícia amb el Bloque Nacionalista Galego, amb noms com Jon Iñarritu, Joseba Azkarraga o Suso de Toro.

En realitat, no pot dir-se, però, que existeixi un corrent notable de simpatia cap a Catalunya, al Regne d'Espanya, atès que, quan hi és, s'hi manifesta de manera minoritària o bé en territoris amb el seu propi conflicte nacional amb l'estat. Hi ha qui, tanmateix, aferrant-se com ferro roent a aquestes fragmentàries mostres de simpatia o de suport, les utilitza per defensar la continuïtat de la nació catalana a l'interior de l'estat espanyol. "No tothom va en contra dels catalans", asseguren i troben, aquí, un argument per romandre-hi. Si fos per això, potser podríem demanar la integració a Eslovènia, on figures destacades del país prenen partit per nosaltres. O a Finlàndia, on ocorre també el mateix. O bé a Portugal, país on passa semblantment i amb més intensitat.

L'existència d'una Espanya amiga, una Finlàndia amiga, una Eslovènia amiga o un Portugal amic no constitueix, en cap cas, un argument prou sòlid per a continuar sent súbdits del Regne d'Espanya, ni tampoc per a esdevenir ciutadans de les repúbliques de Finlàndia, Eslovènia o Portugal.

De fet, si alguna cosa volem, és, d'una vegada, esdevenir ciutadans lliures d'una Catalunya lliure. I alguns ho volem treballant per un retrobament amb la resta dels Països Catalans. Això i, naturalment, cercar relacions de bons veïnatge amb els països més propers i aliances i col·laboració amb tots els altres. Però, des de la perspectiva del poder polític sobirà, cadascú a casa seva i nosaltres a Catalunya. Lliure, naturalment.