Coneguda com a Espe, la presidenta de la Comunidad de Madrid va dir ahir en veu alta allò que la majoria d’espanyols han pensat aquests darrers dies. No ens enganyem, a les Espanyes, profundes o no, no els fa cap gràcia que un grapat de milers de catalans i de bascos vagin a la capital del seu regne per mostrar que els seus països són nacions que un dia seran estats, i encara els fa menys gràcia que la majoria d’aquests bascos i catalans rebin l’himne espanyol amb una sonora xiulada.

L’himne espanyol ja ha estat xiulat en d’altres esdeveniments esportius, com ara el 14 juny de 1925 quan el públic del camp de Les Corts va dedicar una escridassada massiva a la marxa reial abans d’un amistós entre el Barça i el Júpiter. Com que eren temps de dictadura, el càstig va ser exemplar: clausura de l’estadi durant sis mesos i l’expulsió del president i fundador del Barça, Joan Gamper.

Ara, com el 1925 o el 2009, s’espera una nova xiulada pel màxim símbol musical espanyol, una qüestió que ha posat en alerta a l’espanyolitat, i en estat d’amenaça al neofeixisme del segle XXI. Però que ningú no s’enganyi: aquests fets només s’acabaran el dia que Catalunya –i Euskadi- siguin estats reconeguts per la comunitat internacional. Aleshores, quan puguem parlar amb Espanya de tu a tu, en igualtat de condicions, de ben segur s’establirà un clima de cordialitat per allò dels lligams històrics i el veïnatge geogràfic.

És intolerable que la presidenta madrilenya amenaci amb clausurar el partit si hi ha xiulada. Com va fer Primo de Rivera el 1925. Com hagués fet Franco durant el seu mandat. La senyora Aguirre potser encara no s’ha acabat d’ubicar en l’època democràtica, on la constitució espanyola que tant estima –no sé si la va votar el 1978- parla de la llibertat d’expressió com un dret fonamental. La senyora Aguirre i els milions d’espanyols que han aplaudit les seves paraules, però, no s’han escandalitzat perquè en el mateix dia i en la mateixa ciutat de la final la Falange celebri una manifestació contra el separatisme. La senyora Aguirre i el seu partit –delegació catalana inclosa- volen ser més monàrquics que els Borbons i més espanyols que Espanya.

Aguirre, com Aznar, com el president d’Extremadura –no en recordo el nom i no em ve de gust buscar-lo- així com els barons de sempre del PSOE, han fet, històricament, una defensa tan rància i maldestre de la unitat espanyola que han aconseguit que el torneig que porta el nom del monarca i que, a priori, hauria de ser una festa de l’espanyolitat, esdevingui el seu pitjor malson quan bascos i catalans en són els protagonistes de l’esdeveniment. És la realitat d’unes nacions mai ben ateses per un estat amb tics imperialistes, però que viu una trista realitat, la d’un president que ha de pregar en un viatge en barca a la seva homòloga alemanya que li aprovi els deures. És l’Espanya d’avui, caduca per culpa no pas de tots els espanyols i espanyoles, però sí per la majoria d’espanyols i espanyoles. Són els que desitgen que les paraules d’Aguirre es facin realitat. I, compte, també ho desitgen alguns independentistes perquè el món sencer, aleshores sí, es pregunti què coi passa a l’Espanya del 2012.