L'espoli nostre de cada dia

21 de juny de 2012
L’any 1880 Valentí Almirall deia: “Nosaltres sabem guanyar diners, però la gent de Madrid té l’habilitat de fer-nos-els saltar de la butxaca, i tots els ahorros (sic) acumulats a Catalunya van a parar directament o indirectament a sostenir el despilfarro (sic) de la Cort”. La frase, pronunciada fa mes de 130 anys, té una vigència esfereïdora, i és que l’estat espanyol ens espolia des de fa segles.

El més trist és que tots aquests milers de milions, a sobre, han estat malbaratats. Els deliris de la capital del regne han enfonsat l’estat del benestar. Les infraestructures faraòniques, centralistes i deficitàries han generat un dèficit públic crònic que impossibilita el finançament de les polítiques destinades al creixement i a la inversió productiva.

És ben cert que un context de crisi econòmica com l’actual no té precedents, però aquesta evidencia amb tota la seva cruesa l’espoli que patim els catalans, espoli que esdevé social en forma de menys benestar. Pertànyer a l’Estat espanyol ens porta al llindar de la fallida, i això no hauria de ser quan Catalunya és un país fort, amb una economia exportadora.

Massa vegades els catalans ens hem empassat bou per bèstia grossa... fins ara; depèn de nosaltres, de la nostra habilitat. No estem sols, Europa observa amb lupa els seus socis, i aquesta ha d’esdevenir la nostra oportunitat. Espanya –a la força- ha mostrat part de les seves vergonyes, i ho ha fet amb l’estil xulesc i arrogant que la caracteritza, i la resposta internacional ha estat clara perquè ja ningú li riu les gràcies a un govern irresponsable. I no estem sols, perquè una majoria de catalans i catalanes diu: caixa o faixa; ens mereixem un futur millor i més digne, tenim l’obligació d’oferir futur al nostres fills i filles, de no resignar-nos signant una incerta hipoteca que pagaran com a mínim tres generacions.

Mentrestant CiU no acaba d'afinar el tret: uns diuen que volen l'estat propi i els altres que ni parlar-ne. I el PSC segueix a la deriva rebutjant el concert econòmic, quan no és possible defensar polítiques socials sense poder gestionar els nostres recursos. Diguem-ho clar: Espanya és crisi i ens porta a la ruïna, per sortir-nos-en hem de fer la nostra via ja que en la situació actual o atenem als nostres conciutadans sense les seves trampes i enganys o som nosaltres els que ens veiem engolits pel seu forat negre, és una qüestió de supervivència, i a manca de resposta econòmica, la resposta solament pot ser política, amb la fortalesa que aquesta està legitimada per una majoria social representada al Parlament, seu de la sobirania popular, per si algú ho oblida.