Aquest divendres el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, s'ha reunit als Estats Units amb l'expresident americà Jimmy Carter -que fa anys que dirigeix un important centre de mediació que té com a objectiu promoure la democràcia i evitar el patiment humà- per informar-lo sense intermediaris sobre el procés català. Hores després que Presidència filtrés la notícia a través dels canals habituals (el viatge de Puigdemont era secret) s'han donat a conèixer també unes declaracions en què, de forma molt inequívoca, el candidat de la dreta a la presidència de la República francesa, François Fillon, dona suport al dret a decidir dels catalans. Ho fa, a més, criticant els qui -des de posicions pretesament progressistes- s'hi oposen i es mostra partidari de l'entrada d'Escòcia a la UE tot aplaudint l'actitud britànica.

Són dos fets rellevants i que haurien de preocupar a la Moncloa perquè fan evident que la seva estratègia s'esquerda. Fillon se suma amb la seva posició al candidat a l'esquerra alternativa, Jean-Luc Mélenchon. Un i altre segueixen ben d'aprop a les enquestes els dos favorits, Marine Le Pen i Emmanuelle Macron. Si Fillon passa a la segona volta ho tindrà tot de cara per derrotar la candidata ultra. Que polítics francesos tan rellevants, i que no renuncien pas de la lamentable tradició jacobina del seu estat, es pronunciïn amb tanta claredat sobre el cas català (i que la premsa els pregunti per l'assumpte) fa evident que fora de les fronteres d'Espanya ha quallat la imatge d'un Mariano Rajoy tancat en banda a negociar. El líder del PP es projecta com un líder incapaç d'entomar el repte democràtic que incorpora un referèndum que reclama una realitat política que pocs qüestionen.

La causa independentista no obtindrà suports de cap govern important a no ser que el Regne Unit es converteixi en l'excepció si Espanya es posa més pesada del compte amb el penyal de Gibraltar arran del Brexit i el Foreign Office opta per fer la punyeta a Rajoy. Espanya ha desplegat en els darrers anys una important ofensiva per impedir que qualsevol dels seus socis a la UE se surti del discurs oficial de que tot això és un assumpte intern i que cal respectar la legalitat espanyola. Quan ho han fet, com va ser el cas dels primers ministres de les repúbliques bàltiques, fins i tot va cridar els ambaixadors a consultes.

El govern espanyol s'ha centrat en la diplomàcia oficial, la dels estats i els interessos, i ha descuidat la diplomàcia pública, que a Catalunya, i en el cas del procés, comanda el Diplocat amb suport d'entitats, personalitats i dirigents polítics. Aquest ens té l'objectiu de fer forat entre les opinions públiques (premsa, partits, món acadèmic, think tanks...) i, de la mà de la tasca del Govern els darrers anys i aprofitant antipàtiques errades alienes, ha aconseguit explicar-se, donar a conèixer la causa del dret a decidir i se situar-la a les agendes. L'independentisme això ho ha jugat bé.