Aquesta setmana han començat les negociacions entre els partits catalans per intentar acordar el calendari post 9-N. Les negociacions catalanes les analitzava ahir molt lúcidament en aquesta mateixa columna l’Eduard Voltas. Però, més enllà dels partits catalans, qui hi té un paper a jugar en aquest tauler d’escacs en què s’ha convertit el procés, és l’Estat espanyol. Un estat que pot semblar ruc o miop, tot i que  les aparences poden ser un miratge.

La compareixença urgent del president espanyol, Mariano Rajoy, per valorar el 9-N  va generar una aparença forçada, desmanegada, d’improvisació, de desubicació, de desorientació. Però potser aquesta aparença és volgudament enganyosa.

Hi ha dos apunts informatius que poden donar algunes pistes de l’engany. La primera la va donar el periodista Fernando Rueda, aquest dimecres al Matí de Catalunya Ràdio. Rueda, autor de diversos treballs periodístics sobre els serveis secrets espanyols, va assegurar que “l’Estat sempre té infiltrats a tot arreu i, per tant, sap moltes, moltes més coses del procés català de les que aparenta saber”. Rueda ja va dir, fa dos anys, que el CNI havia multiplicat els seus efectius a Catalunya. És a dir, que la desorientació i la desubicació mariana pot ser un posat.

I el segon apunt l’ha fet l’advocat José María Fuster Fabra, aquest dimarts també al Matí de Catalunya Ràdio, assegurant que “als plets, les denúncies es posen per negociar”. És a dir, que la querella que la Fiscalia General de l’Estat està construint contra el govern català per haver convocat el 9-N malgrat la suspensió del TC, no tindria cap altre objectiu que el de ser una carta de negociació, un “farol” per retirar a canvi que l’adversari (govern català) també faci una retirada.

Si posem els dos apunts de costat, el resultat és que l’Estat ni és tan ruc ni està tan absent del tauler català com sembla. Estem enmig d’una gran partida en què hi ha moviments que es veuen, que provoquen titulars, articles, tertúlies i tota mena d’anàlisis, però també hi ha moviments que no es veuen ni s’intueixen. I, de fet, aquests moviments invisibles poden arribar a ser els més decisoris i decisius.

L’Estat espanyol també juga i, com a estat que és, tot fa pensar que juga i jugarà fort.  No sabem quants agents secrets s’han infiltrat a l’ANC o a Òmnium, quants agents secrets estan fent de piuladors hiperventilats, quants telèfons mòbils i ordinadors estan punxats, ni quanta confusió estan generant dins dels aparells dels partits sobiranistes. Però, si fem cas d’en Rueda, són molts i només tenen una feina: espiar, infiltrar-se i, quan arriba l’ordre, actuar. Ser-hi. I poca broma, que el pressupost del CNI és de 200 milions d’euros anuals, dels quals almenys 20 provenen dels “fons reservats”, és a dir, de lliure disposició i sense que calgui cap mena d’explicació.  Vaja, que si de vegades semblen en Mortadel·lo i el Filemó, potser és que volen semblar-ho, precisament perquè no ho són.