Des de l'any 2002, els holandesos disposen d'una llei que reconeix el dret a posar fi al fil de vida de malalts amb patiment insuportable i irreversible. És un dret reconegut de manera universal, però només s'aplica el procediment que posa fi a la vida de manera ràpida, segura i indolora si el metge responsable de la seva malaltia creu que compleix amb la condició d'insuportable i irreversible i així ho pensa, també, un altre professional que no hagi conegut el pacient amb anterioritat.

Pocs després, Bèlgica i Luxemburg van aprovar lleis gairebé idèntiques. El Canada i Colòmbia han aprovat normes que donen cobertura legal a aquest dret d'acabar amb la vida pròpia si el patiment és insuportable, persistent i ja no és pot veure l'esperança de tornar a gaudir-la.

Des de fa anys, moltes associacions de malalts i familiars de malalts demanen que es despenalitzi l'acció d'ajudar a morir als malalts que ho sol·licitin i compleixin amb aquestes condicions: patiment insuportable i persistent i irreversibilitat dels danys.

S'ha dit i repetit que l'establiment d'un dret en l'ordenament jurídic no obliga ningú a fer-ne ús, però allibera als professionals que hi participin de qualsevol responsabilitat penal; per això parlem de despenalització.

En els primers passos del projecte de llei ja hem hagut d'escoltar que volem assassinar, que la intenció es desfer-se de pacients que generen molta despesa sanitària i unes quantes difamacions i insults a la intel·ligència de malalts que coneixen molt bé com evolucionarà la seva malaltia i de professionals que fa molts anys que parlem de patiments innecessaris.

En la presentació del projecte de llei, la ministra Carcedo va recordar el Dr. Montes, anestesiòleg, cap del Servei d'Urgències de l'hospital de Leganés, que foren injustament acusats  de proporcionar sedació excessiva a pacients d'aquell servei. Fou una acció abominable dels dirigents del PP de la Comunitat de Madrid que uns anys després els tribunals de Justícia sobreseurien de manera definitiva sense trobar cap acció irregular i encara menys, il·legal.

Venim d'aquell PP i, per les primeres declaracions que hem escoltat, no han canviat gaire la seva manera d'encarar aquest debat interessant, que ens cridarà tots a fer reflexions sobre el coneixement científic actual i les bases bioètiques que l'emparen i el paper dels professionals de la sanitat, metges, psicòlegs o infermers en la cadena de la presa de decisions.

El Dr. Montes, després d'aquelles greus acusacions, va rebre suports de metges d'arreu del món i va constituir i presidir l'associació Derecho a Morir Dignamente. Luís Montes no podrà participar en aquest debat, perquè va morir als 69 anys ara en farà dos. Avui, però el 84% de la població son partidaris de permetre l'eutanàsia en cas de malaltia incurable, irreversible i que provoqui greu patiment a qui la pateix.

No estem parlant de mesures pal·liatives, ni de retirar suport vital quan és evident que ja no serveix; parlem d'aplicar un procediment clínic predeterminat, en dosi única, que produirà la mort segura, indolora, en situació de calma, com a dret sol·licitat explícitament pel pacient. Cal dir a les coses pel seu nom i contestar amb la mateixa serenitat i fermesa a les apocalíptiques veus de posicions ultraconservadores quan ens acusin de tota mena de maldats als que defensem l'eutanàsia.

Sabem que les conquestes socials no són fàcils i assumirem el debat des de la demostració empírica del patiment i la irreversibilitat. Si la llei s'aprova, caldrà que atorgui als professionals sanitaris la confiança necessària per a la valoració i la decisió. 

Als que participaran en el debat polític els demanem que no intentin imposar la seva opinió a ningú, perquè el dret a la eutanàsia no és una imposició a ningú. Els que per convicció o creences religioses o per diverses circumstancies no vulguin fer-ne ús, han de saber que tindran l'atenció acurada que es mereixen fins el seu darrer alè.