Recordo el patiment que vaig sentir a classe de socials quan em van explicar la teoria demogràfica malthusiana, malastrugança ràpidament subsanada per un partida al Fifa 2001 només arribar a casa. Uns vint anys més tard, però, ja és oficialíssim que no viurem una catàstrofe malthusiana, de fet, les projeccions de població mundial de l’ONU calculen que els humans arribarem al nostre pic poblacional l’any 2080 i que a partir d’aleshores començarem a anar de baixada a causa dels canvis d’hàbits socials (una occidentalització reproductiva per part d’Àsia i Llatinoamèrica) i no degut a un daltabaix logístic estil Malthus, una baixada que no comença molt abans perquè Àfrica té la seva pròpia dinàmica de creixement a banda de la resta del món. A nivell Europeu, la davallada és molt més precoç, i a escala espanyola i catalana tres quarts del mateix, fet que implica que el drenatge de persones d’altres zones continuarà sent un dels temes del segle.
 
A Catalunya, com a país receptor de persones, ens és rellevant la demografia mundial perquè degut a la nostra configuració econòmica -recent- som un dels territoris que rep o deixa de rebre en funció de si trobem mà d’obra al mercat internacional, i per tant, ens configurem socialment i cultural en funció del capital humà disponible en altres països. Així, no és el mateix el País Basc, Finlàndia o el Japó i la seva economia de mercat qualitativa i planificada, que la nostra economia quantitativa i fonamentada cada cop més en un sector terciari hipertrofiat pel sector turístic que demana creixements poblacionals ràpids i en precari (i que de moment la demografia mundial ens pot oferir). Tot i així, el segle presenta possibles girs de guió, per exemple, una de les zones de la qual més mà d’obra importem pel nostre sector turístic (qüestió d’idioma) és Llatinoamèrica, però si aquesta demanda de persones s’allarga pot veure’s en perill, ja que la població llatinoamericana projecta un decreixement a mitjans de segle i això afectaria molt més a una economia com la catalana que no pas a una com la basca, japonesa o finlandesa.
 
El buit demogràfic propiciat per la manca de fills a Occident primer i arreu del món després, porta que les societats més atractives puguin fer dúmping social a la resta del món, generalment, per oferir feines que els occidentals no volen pels seus fills com per exemple les de la construcció, l’atenció a la dependència i a la tercera edat, o la neteja. És una dinàmica europea, que Catalunya també protagonitza, però que a diferència d’altres països europeus, nosaltres hi sumem una demanda extra de persones en precari pel creixement turístic.
 
A països del nostre entorn amb un paisatge instagramejable també potent com França i Itàlia no tenen aquesta hipertròfia del turisme dins del sector serveis, com mostra el pes del subsector de serveis relacionats amb el turisme (activitats d'allotjament, menjar i begudes): A l’antigament industriosa Catalunya, aquest subsector terciari suposa un 9% del valor afegit brut, en canvi, a França és un 3,7%, a Itàlia un 5,4% i a Alemanya un 2,3%. Nosaltres necessitem cuidadors i netejadors com tot Occident, sí, però també necessitem recepcionistes, cambrers, kellys, conductors, cuiners de batalla i tot allò que el turisme ens genera: el nostre senserumbisme econòmic ha propiciat que la nostra economia sigui molt més depenent de la mà d’obra precària que no pas l’economia dels nostres veïns amb els quals sempre ens comparem, i per això d’ençà del 2000 som els reis d’Europa en la terciarització de l’economia gràcies a la hipertròfia turística que la classe mitjana i mitjana-baixa mundial estem creant allà on els locals ens ho permeten mitjançant la desregulació.
 
La climatologia adversa propiciada pel canvi climàtic durà catàstrofes naturals i problemes de tota mena, però personalment dubto que sigui insalvable a molts de llocs a la vegada, per tant, la grandiosa majoria de les classes mitjanes i baixes de les zones més castigades climàticament se les empescaran per quedar-se a casa seva, adaptant-se al clima i implementant la tecnologia necessària per tenir un nivell de vida acceptable. Així, crec que els moviments poblacionals futurs del món en general i de Catalunya en concret acabaran venint centralment mitjançant l’Instagram o el TikTok del moment: sigui via a relocations de rics o semirics que volen viure al decorat romàntic que han vist a les xarxes socials, o migrants els quals seran drenats perquè el decorat (que resulta que és casa nostra) pugui ser consumit turísticament. Algú hi deu guanyar, suposo. Quants diners dieu que ens podria aportar una botiga de productes cannàbics retolada en anglès a la Rambla?