No m'atreveixo a dir (i no crec que ningú que tingui dos dits de front ho pugui fer) què passarà diumenge. Queden poques hores perquè obrin els col·legis electorals però no tenim clar quin serà el grau de contundència dels Mossos per fer complir les ordres judicials prohibint el referèndum. I tampoc si els milers de guàrdies civils i policies nacionals espanyols desplaçats a Catalunya aniran "a roda" de la policia catalana o s'abonaran al "a por ellos" amb què els van acomiadar en alguns punts d'Espanya. Sabrem si han vingut a evitar la violència o més aviat a provocar-la per nodrir d'arguments a qui ja fa temps que els ha esgotat.

Som en aquest punt perquè les eleccions del 27-S, convocades per la negativa -persistent- del govern espanyol a pactar un referèndum, no van desempatar la situació. El famós 47% dels vots de les formacions del "sí" donava majoria absoluta a l'independentisme i el convertia en el vector indiscutible de la política catalana, però Junts pel Sí i la CUP sabien que els faltava força per declarar la República al Parlament unilateralment. Els calia un plus de legitimitat, sobretot interna, i això és el que pretén el referèndum de diumenge. El salt qualitatiu pot arribar en forma de participació massiva i d'un sí grandiós, o bé d'una repressió que demostri fins a quin punt l'acció política normal -i les llibertats civils- són inviables en el context espanyol i no queda altre camí que tirar pel dret.

El procés català ha creat seriosos inconvenients a alguns partits, mitjans de comunicació i entitats. Ha servit perquè caiguin moltes caretes. La reforma de l'Estatut -que va arrencar a finals del 2003 amb la formació d'un tripartit que posava el federalisme davant el mirall- va servir per constatar, amb la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, que l'autonomisme ja no tenia més recorregut. Catalunya va cantar avant la lettre les absoltes al règim del 78. El procés que va començar a caminar amb aquella controvertida sentència (més determinant pels articles que va interpretar a la baixa que no pas pels que va anul·lar) ha tibat ara les costures del sistema democràtic espanyol. Cada cop que ETA atemptava ens deien que en democràcia tot podia ser sense violència. Ens mentien. La independència es pot predicar i pot fins i tot tenir una expressió parlamentària a Espanya. El problema arriba quan els que la defensen guanyen i volen fer realitat el projecte que els ciutadans han votat. Venen les detencions, la guerra bruta d'Interior, el TC, la Fiscalia, els precintes als col·legis electorals, les imputacions d'alcaldes, les visites de la Guàrdia Civil als mitjans, la clausura de webs i fins i tot el tancament de l'espai aeri. Això de moment.

El procés, deia, ha servit perquè caiguin caretes i per demostrar que Espanya ja no hi és a temps. Acusen l'escola catalana d'adoctrinar, però en quaranta anys de democràcia les de la resta de l'Estat han desistit d'educar els ciutadans en el respecte a la realitat plural d'Espanya. La democràcia espanyola ha consagrat drets individuals importants i ha estat un sinònim de prosperitat, però ha estat incapaç de gestionar la diversitat territorial i ara ja fa tard. Aquesta contradicció i tibantor democràtica ha servit per ampliar el suport social al sobiranisme (un 82% dels catalans reclama votar, segons una enquesta del diari El País) i també per ampliar els marges de l'independentisme, que segueix gaudint d'una fantàstica capacitat de mobilització. Diumenge això es farà sentir al carrer i a les urnes. El problema que la Constitució no ha estat capaç de resoldre no el sufocarà el codi penal.