Fa unes setmanes que en les tertúlies matinals ha anat fent-se lloc una expressió peculiar sobre la constant referència –com no podia ser d’una altra manera- als múltiples aspectes que envolten el procés sobiranista que viu el nostre país. Així, en un to que podríem qualificar d’entre conya, seriositat i “moderació”, s’etiqueta el debat sobiranista i les seves múltiples derivades emprant el símil del hàmster i la seva roda sense fi. No es pot pas negar que té una certa gràcia, però en el fons aquesta metàfora sembla amagar unes dosis de moderació i cansament a parts iguals.

Es innegable, d’altra banda, que el nostre és un país amant de les discussions, on cadascú que vulgui esdevenir una figura reconeguda popular i mediàticament ha de maldar per a sobresortir de la resta dels participants habituals utilitzant diferents estratègies. En uns casos s’opta per cridar, excitar-se i desqualificar tot i tothom; en d’altres es pretén presentar com a gran novetat la constatació que l’aigua es congela a zero graus o que el barrufets no existeixen, de manera que l’argumentació fonamentada i consistent esdevé paradoxalment objecte de desqualificació i mofa. Per altra banda també és cert que aquells creadors d’opinió, siguin polítics, tertulians o acadèmics, menys proclius a la independència del nostre país esdevenen promotors de grans debats semàntics, estèrils a la pràctica tot i que molt lluïts mediàticament. Aquesta incontinència opinativa els permet no només de mantindre i guanyar quota de pantalla o de micròfon (o ambdues alhora) sinó que sobretot fa que siguin ells qui a fi de comptes van proveint d’aliments al hàmster fictici que han creat i que només pot girar sense trobar mai una sortida.

Doncs mireu, què voleu que us digui... posats a bastir conceptes mediàtico-sobiranistes la meva proposta és la següent: la rotonda de la independència. Es abastament conegut que, en l’àmbit de la gestió de la mobilitat, la rotonda presenta valors afegits que la fan molt més preferible a d’altres sistemes de regulació del trànsit (en el nostre cas seria òbviament el flux intel·lectual). En primer lloc, i a diferència de la regulació imposada pels semàfors, evita les aturades brusques i les possibles topades amb els altres ocupants de la via. En segon lloc, no cal estar amatent de l’existència o no d’una senyal de cediu el pas substitutiva del semàfor si aquest deixa de funcionar o queda permanentment en vermell. En tercer lloc, la gran virtut de la rotonda és que fa innecessària la presència de cap autoritat per a regular el trànsit, atorgant el protagonisme als qui hi circulen en cada moment. Així, en darrer lloc, la rotonda aporta el valor de forçar als qui entren dins seu a adaptar el seu ritme als d’aquells que ja hi són dins abans que hi hagin arribat, si no és que pretenen provocar una topada múltiple.

Esdevé així una metàfora on tothom, a diferència del pobre hàmster, hi té cabuda. Aquells que prefereixin seguir en la dinàmica circular i massa sovint auto-referencial de sempre tindran a la seva disposició el carril central de la rotonda que, com tot conductor sap, és el carril dels que no volen (ni poden) sortir-se’n. Tot i el potencial risc de mareig, abans d’accedir-hi segurament s’hauran pres –prèvia prescripció mediàtico-facultativa- la dosi recomanada de “moderatina” per tal de no prendre mal.

Uns altres optaran per a circular-hi, dubitatius i sense tenir clar del tot quin és el destí del seu viatge o esperant que els diguin per on han d’anar, tot cercant una sortida fa molt temps dissenyada però que mai ha connectat la rotonda amb les noves avingudes i, per tant, segueix sense menar enlloc. Finalment els vehicles conduïts per la gran majoria optarem per entrar a la rotonda cercant la sortida que ens porta a la via que fa tant de temps que volem estrenar, en el menor temps possible que les condicions del trànsit ens ho permetin i en tot cas sense defugir l’obligació de fer-hi les voltes que siguin precises per tal que tothom pugui tenir clar quina és la nostra destinació final.