El politòleg nord-americà Samuel Phillips Huntington va teoritzar a inicis de la dècada dels 90 el "xoc de civilitzacions" com a factor clau per entendre el reordenament geopolític, un cop caigut el teló d'acer. La tesi era que les identitats culturals, religioses i polítiques serien la principal font de conflicte al món després que els Estats Units haguessin guanyat la Guerra Freda. Huntington responia així a Francis Fukuyama i la seva tesi del "final de la Història", basada en una suposada victòria definitiva del liberalisme davant de qualsevol alternativa política i/o ideològica, i la preponderància futura dels mecanismes de l'economia de mercat per arbitrar els problemes polítics i socials.

Per ser justos amb Fukuyama cal reconèixer que malgrat el que sol passar amb els visionaris, que tenen raó fins que deixen de tenir-la, la seva previsió va semblar certa durant les dues dècades posteriors a l'enfonsament de l'URSS, mentre que Hungtington va haver d'esperar a l'11 de setembre de 2001 per veure com els seus pronòstics s'obrien camí.

El cas és que cada època es construeix a partir dels materials disponibles. I que el context general condiciona les realitats concretes.

La Guerra Freda i el món bipolar van permetre construir un ordre basat en equilibris precaris entre les dues superpotències que es miraven de reüll i la por a la destrucció mútua garantida davant l'amenaça nuclear. En el marc d'aquest ordre bipolar van assolir-se algunes conquestes rellevants com les del pacte social entre el món del treball i el món del capital que van permetre construir el consens occidental al voltant de l'estat del benestar.

El col·lapse soviètic i el posterior auge de l'hegemonia nord-americana va facilitar la construcció d'un nou ordre basat en els principis de l'american way of life, és a dir: neoliberalisme, creixement econòmic, yupisme aspiracional i individualisme.
Era un nou món de falcons on els Estats Units semblaven predestinats a liderar un procés de reconstrucció neoliberal a escala global. El substrat teòric d'aquest nou ordre mundial d'hegemonia nord-americana era el defensat pel laboratori de pensament Project for the New American Century o PNAC liderat pels conservadors Robert Kagan i William Kristol i on van participar, entre d’altres, el mateix Fukuyama.

No obstant això, aquest nou model que havia de durar cent anys sembla que està en replegament davant la incapacitat del neoliberalisme de garantir el manteniment de l'estat del benestar i la seva falta de respostes davant uns cicles econòmics cada vegada més imprevisibles i amb crisis cícliques que estan destruint l'ascensor social i amenaçant el model de vida de les classes mitjanes, que són l'autèntic baluard del sistema. Les promeses de prosperitat es difuminen i les expectatives de futur es frustren.
Què pot venir després d'un cicle de globalització neoliberal? Després de l'enfonsament del comunisme, què passaria si s'enfonsessin també les democràcies liberals?

Alguns autors assenyalen l'auge de nous lideratges autoritaris com els de Trump, Putin, Erdogan o Bolsonaro com la reacció davant el procés de descomposició d'un món que s'està quedant sense respostes davant els interrogants contemporanis.

Per entendre què està passant i què pot passar en el futur immediat, cal preguntar-se quins són els materials sobre els quals s'està edificant aquesta etapa de transició cap a no se sap on. I sens dubte un dels principals és la por i la falta de certeses. La por davant l'acceleració de la història i els canvis constants, la incertesa i la falta de perspectives de futur. Què passarà amb el treball a mesura que es consolidin els efectes de la revolució digital i la robotització? Qui garantirà les pensions? Com enfrontarem l'impacte del canvi climàtic i l'esgotament de recursos? Com aturarem l'increment de les desigualtats? Quins seran els consensos a partir dels quals construirem un nou contracte social? Moltes preguntes i poques respostes.

La direcció de la història

Més enllà dels materials és imprescindible analitzar els actors que protagonitzen la història. Davant d’un període de canvis és interessant veure quins són els valors i les preocupacions que impulsen l'acció de la força dirigent.

Gramsci anomenava bloc històric hegemònic a la conjunció de sectors amb interessos diferents que s’alineaven per conformar un bloc de poder que tenia la capacitat de dirigir la societat en termes culturals, polítics i econòmics.

Les etapes de canvi accelerat han estat generalment liderades per un bloc històric nou, que s’ha consolidat ell mateix impulsant aquells canvis. Sovint aquests blocs tenen consistència generacional: la població en edat de treballar, representada a través d’una determinada elit dirigent, que era l'encarregada de protagonitza la reconfiguració dels vells consensos que pares i avis havien construït per establir les noves regles del joc. El nou món sempre edifica els seus fonaments sobre les runes del vell.

Fins ara l'evolució demogràfica i dels blocs generacionals han seguit patrons força predictibles i relativament homogenis. Les societats tenien una tendència al creixement vegetatiu positiu cosa que feia que la generació dels fills fos superior numèricament a la dels pares, i així successivament. L’estructura demogràfica era la piramidal clàssica i això permetia un relleu en la direcció de la història relativament senzill i inevitable. Els fills agafaven el relleu dels pares en el moment en que ocupaven la seva posició laboral i formaven la seva pròpia família. Això ha estat així com a mínim des de la revolució industrial, deixant de banda els efectes arbitraris de guerres o desastres naturals que, evidentment, impactaven en l'estructura poblacional.

Tòpicament,  la centralitat social estava representada pels homes entre els 30 i els 60 anys, amb feina i família. Ells eren els protagonistes suposadament principals: els responsables de fixar el rumb de la història i de construir, al seu voltant, l’univers simbòlic i el relat col·lectiu de les societats, dels corresponents estats-nació.

Amb l'auge de la societat de consum i benestar alguns d'aquests patrons històrics es modifiquen. Un dels factors de canvi més rellevants és el de la incorporació definitiva de la dona al món del treball assalariat i professional, amb la, progressiva modificació del bloc històric central i majoritari en les societats occidentals. Això suposa un canvi de primer ordre. Un canvi de conseqüències múltiples i profundes; revolucionàries. Que representa, en primera instància, un salt en termes de justícia social i de democratització, però no serà l'únic canvi rellevant.

Un nou bloc històric i generacional

La piràmide poblacional als països desenvolupats cada vegada sembla menys una piràmide i l'estancament de les taxes de natalitat combinada amb l'augment de l'esperança de vida està debilitant la seva base traslladant el predomini que en termes relatius tenia tradicionalment la població més jove cap a generacions de més edat. Això té un impacte directe en la configuració dels diferents blocs generacionals i a la llarga impacta en la conformació dels blocs hegemònics.

En altres paraules, anem cap a societats cada cop més envellides, on el centre de gravetat es desplaça cap aquelles generacions de més edat. Això significa d’entrada que les generacions joves comencen a veure limitada la seva capacitat de poder i d’influència en les decisions col·lectives.

Alhora, apareixen problemàtiques que tenen a veure amb les condicions materials de vida com ara la viabilitat dels models econòmic i socials occidentals basats en una correlació determinada entre els sectors productius i els grups dependents que ara està canviant. En el cas català i espanyol, quan les generacions més nombroses, actualment en edat de treballar, es jubilin no hi haurà la suficient població activa que prengui el relleu i pugui afrontar el finançament de les seves pensions.

Aquest hivern demogràfic que ja s'està produint als països més desenvolupats com a mínim des dels anys 80 contrasta amb l'explosió demogràfica que viuen els països emergents d’Àfrica, Àsia i, en menor mesura, a l'Amèrica Llatina, on les estructures de població encara segueixen patrons que permeten la preponderància de les generacions més joves. Tenim, doncs, un món ric cada cop més envellit que coexisteix amb un món en vies de desenvolupament emergent i jove.

Avui la mitjana d’edat als països de l’OCDE supera els 40 anys mentre que al continent africà la mitjana està per sota dels 20 anys. I aquest enorme desequilibri segueix augmentant.

Tot semblaria indicar, doncs, que la sostenibilitat de l'Estat del benestar al món ric requerirà de contínues i creixents onades migratòries, procedents d'aquelles zones del planeta amb alts índexs de natalitat, que compensin la manca de natalitat de les envellides societats occidentals. La pregunta és si realment anem cap aquí.

Envelliment poblacional i replegament conservador

Aquesta simbiosi entre societat envellida i societat jove implicaria polítiques públiques avançades en la gestió de la complexitat i diversitat social, i aquest és un element que xoca amb els moviments polítics emergents a occident. No està clar que les societats occidentals vulguin assumir la integració i la diversitat, com evidencia l'auge dels nous autoritarismes, que es caracteritzen per un fort component xenòfob i nativista en els discursos i en les polítiques.

Per què, si els moviments migratoris són imprescindibles per mantenir l'estat del benestar, creixen els discursos antiimmigració en aquelles societats més amenaçades per la seva pròpia demografia?

Aquesta pregunta pot trobar resposta en la composició mateixa de l'estructura poblacional.

L'estructura demogràfica d'una comunitat política afecta la seva cosmovisió i, en conseqüència, la construcció dels seus consensos interns. Si la població envellida és més conservadora que la població jove, una societat envellida serà inevitablement més conservadora que una societat jove. La construcció del sentit comú en una comunitat es basa en el grau d'acceptació d'unes determinades idees, i el replegament conservador es produeix quan aquelles idees o consensos que havien permès avenços socials o civils i que semblaven consolidats es posen en qüestió.

Els estudis demoscòpics indiquen que el factor edat té una correlació directa amb l'escala de valors polítics i culturals. Així veiem com les persones majors de 65 anys són més prudents, pessimistes i desconfiades. Mostren una major aversió al risc, al canvi i són per tant més permeables als discursos defensius. Aquest és un tret psicològic de la personalitat que està present a totes les comunitats. Més enllà del tòpic, les dades electorals confirmen que a mesura que ens fem grans ens tornem més conservadors. Cal recordar que el nivell d'aversió al risc està estretament relacionat amb el nivell de recursos i benestar assolit. Quan les persones disposen d’una posició relativament acomodada lluitaran per defensar-la i veuran amb major recel qualsevol proposta de canvi que pugui posar en risc l’estatus assolit.

Aquest decantament en la preponderància de les generacions més envellides afecta també el cos electoral dels estats occidentals, i ens porta doncs a la paradoxa d'una societat cada cop més reactiva als canvis, malgrat que aquests canvis siguin imprescindibles per a conservar els estàndards de benestar prèviament obtinguts.

El replegament conservador, combinat amb l'esgotament del model de garanties a la protecció social, genera les condicions idònies pel creixement dels discursos autoritaris.

Un cop frustrades les perspectives de futur, i trencat el principi de progrés lineal que feia que les condicions materials de vida dels fills fossin millors que les dels pares, és previsible que la reacció sigui el replegament defensiu, i si cal autoritari, per intentar conservar la situació actual.