Les eleccions del passat dijous no han servit per resoldre l'empat etern en el qual ens hem instal·lat des de fa uns anys els catalans a l'hora d'aclarir el nostre futur polític. Ni l'Estat i els seus "partits alfa", els que formen el bloc monàrquic o del 155, han estat prou forts per desactivar i humiliar l'independentisme, ni el bloc republicà català que formen Junts per Catalunya, ERC i la CUP té, malgrat les múltiples cares de la repressió -o potser per això, que mai n'aclarirem els efectes electorals- prou contundència per assegurar un trencament unilateral i, alhora, no traumàtic.

Els condicionants i les pegues que hi havia el 28 d'octubre per no fer efectiva la República continuen sent-hi avui i per això tots plegats s'emplacen a un gran diàleg nacional, en forma de procés constituent per ampliar majories, sobre què fer a partir d'ara amb el vot de confiança que, gairebé a cegues, els han fet més de dos milions de catalans. No serà senzill i n'haurem de parlar molt. Com a pas previ subscric el que deia en Germà Capdevila al seu darrer article sobre les necessàries explicacions i la necessitat d'actuar des del realisme i el rigor.

Aquest cop, però, a l'independentisme no se'l podrà acusar d'haver guanyat gràcies a un relat màgic i que obviava les dificultats. Ho hem sentit els dos darrers anys i ha servit perquè partits i mitjans exigissin (buscant l'autolesió electoral de l'independentisme) grans rectificacions i assumpcions de responsabilitats de les quals mai es veuen al seu bàndol, on s'imposa la laxitud i els fracassos són sempre culpa de tercers o de l'esperit sant. L'independentisme ha votat sabent que hi ha empreses que canvien de seu per evitar que tot canviï, que l'Estat reprimeix per la força ja sigui amb cops de porra o aplicant el 155 de forma arbitrària, i que les institucions europees o Angela Merkel estan lluny de reconvenir Espanya perquè negociï un referèndum com el que vol la majoria dels catalans. Caldrà tenir-ho molt present quan es fixin estratègies.

En les hores prèvies a la declaració d'independència al Parlament i a la supressió de l'autonomia van alçar la veu els que clamaven “ni DUI ni 155” i van sovintejar-se les promeses de diàleg i mediació i l'apel·lació a solucions que arraconessin la via unilateral. Van estar a punt de sortir-se'n, però la pressió sobre Puigdemont perquè no convoqués eleccions sense les necessàries garanties que es frenava el 155 va tenir més efecte i la República es va acabar proclamant encara que el pas del temps l'hagi convertida en simbòlica o l'hagi hivernat. En aquelles hores es va fabular fins i tot amb què els "pingüins" (era així com es coneixien els ciutadans de l'antiga Iugoslàvia que se sentien més iugoslaus que no pas serbis, croats o eslovens i ho feien constar als seus passaports) poguessin ser majoria davant el desencís i el cansament que generava l'empat perpetu.

No ha passat i el PSC i els “comuns” han fracassat. Els socialistes i l'espai polític d'Ada Colau van intentar capitalitzar també el moviment Parlem -que es va manifestar de blanc amb cert èxit i que pràcticament ha desaparegut més enllà de posar en marxa una app perquè persones amb idees contraposades dialoguin de forma anònima entre elles- però no s'ha traduït en vots. A les zones urbanes, Ciutadans per una banda i ERC per l'altra, els han dessagnat.

Fa dos mesos l'Estat va aplicar la mesura extraordinària, que va incorporar també una querella per rebel·lió que va provocar que el president marxés a l'exili i el vicepresident estigui encara empresonat, i no hi ha penediment. Al contrari. S'aferren a què l'aplicació de l'article 155 ha estat ben acollida pels votants del bloc unionista per amenaçar de tornar-hi ara que ja l'han desvirgat. Diumenge, la portada de El Mundo era ben eloqüent i explicava que PP, PSOE i Ciutadans avalaven que no hi hagués cap mena de negociació amb el nou Govern i que s'apliqués de nou el 155, si cal amb més força, si no hi ha una renúncia explícita a la República. Les editorials d'El País tampoc són equívoques.

I el mateix va expressar al seu discurs nadalenc Felip VI. Els refractaris al canvi hi van voler veure moderació o una petició de reconciliació. És cert que el to va ser més suau que el del 3 d'octubre (allò va ser pràcticament una declaració de guerra als catalans que no pensen com ell) però diumenge les amenaces no van esvair-se: va afirmar que si no hi ha reconciliació és per culpa dels que intentin "imposar" el seu projecte polític i que s'hauran d'atenir a les conseqüències.

Si algú està disposat a "imposar" per la força (no hi van renunciar malgrat les apel·lacions constants en campanya) el seu projecte polític són Felip VI i els partits del bloc monàrquic. La no acceptació de la condició de Catalunya com a nació -amb el que se n'hauria de derivar- fa que no estiguin en condicions d'escoltar i atendre la voluntat dels catalans.

En els propers dies haurem d'estar molt atents als moviments que facin els partidaris de les terceres vies (els terceristes), tant als mitjans com al Parlament i al món sindical i patronal. Demanaven unes eleccions amb alta participació que servissin per aclarir la situació i obrir un diàleg que havia de ser sincer i sense topalls. L'espanyolisme no s'ha mogut i, inflexible, segueix brandant una Constitució (la reforma a fons és cada cop més lluny i l'aixecada de camisa als socialistes és total) que cada cop envelleix pitjor i genera menys consens a Catalunya.

L'aposta per la negociació bilateral de Puigdemont i Junqueras no va pel camí de ser atesa i demana d'una forta pressió per no morir abans que ens acabem els torrons. L'independentisme ha guanyat sense arribar al 50%, però el que ha passat els darrers mesos i el 21-D li ha atorgat un plus de legitimitat que caldria que, si més no a Catalunya, s'acceptés si es pretén una solució que passi per respectar la voluntat popular. Si Inés Arrimadas o Miquel Iceta estiguessin preparant la seva investidura gràcies a una victòria del bloc del 155 o a la pèrdua de la majoria independentista aquests sectors, en teoria neutres, cridarien amb vehemència a desterrar la República del debat polític. Veurem què fan un cop els catalans han decidit que no surti d'escena.