En l’era de la postveritat, totes les hores semblen les de la veritat. Totes. I cadascú té les seves. Urdangarin i Cristina, a cada passa que feien fins a arribar a conèixer la sentència del cas Noós deuen haver passat per múltiples hores de la veritat. En tancar un “negoci”, en quedar amb algú per pressionar-lo, o a l’hora de girar el cap cap una altra banda. L’hora de la veritat la que ens situa al límit, la que ens empeny per l’abisme, la del no retorn. La definitiva, la que ens enfronta a un repte.

Tots, en diferent grau i escala, en tenim cada dia, i més encara d’ençà d’aquesta època d’incertesa, de temps incerts, en què res és el que sembla i res és permanent. La vida és dinàmica. Veient la companyia de teatre dansa belga Peeping Tom que la setmana passada omplia cada dia el Mercat de les Flors de Barcelona, em venia al cap. Una pila d’imatges i moviments inspirats en aquest darrer muntatge Moerder en l’experiència de la maternitat, i l’absència. Hores de la veritat: el principi i el final, la bifurcació de la realitat a la nostra ment. Com recordem certs moments, certes hores, gairebé com peces de museu, com quadres. Memòria, records, desig, frustració, hores de la veritat.

Quin rellotge ens posa a l’hora en matèria de veritat? Ara que veiem com suren les clavegueres de l’Estat, i que les imatges pertorbadores són més pròpies de la postmentida que de la postveritat. En que tant és el que es pugui dir de manera taxativa en una comissió parlamentària, com la de la Camarga, perquè al cap d’uns mesos et desmentirà el mateix mecanisme de gravacions que es va fer servir per fer esclatar els Pujols i de retruc voler esquitxar el procés sobiranista de Catalunya.

Una operació més pròpia de John Kennedy Toole i la seva conxorxa.

Clavegueres i terrats de l’Estat amb la mateixa ferum.

Les hores de la veritat s’acosten cada vegada que es mouen les busques del rellotge. No tenen aturador.

L’hora de la veritat sortint al carrer aquest dissabte, reclamant que passin aquests “Desconeguts a la porta de casa” que diria Zymunt Bauman. Ell ens recordava Kant, que ja va predir aquesta situació que fa que l’opció entre supervivència i l’extinció depengui de la nostra capacitat de “viure els uns al costat dels altres” en pau tots plegats, solidaritat i cooperació.

Kant deia que no era una “qüestió de filantropia, sinó de dret. L’hospitalitat significa el dret d’un estranger a no ser tractat com un enemic quan arriba a la terra d’un altre”.

Totes les hores han de ser hores de la veritat, perquè com deia l’escriptor, crític literari i pedagog Joan Triadú: “Fes les coses com si fos l’última vegada”. L’última hora.